10 març 2011

Ets gran o ets vell?

Publicat en 23:58 sota PSICOLOGIA

Gran és qui té molta edat,
vell és qui ha perdut la jovialitat.
L’edat causa la degeneració de les cèl·lules;
la vellesa produeix el deteriorament de l’esperit.
Ets gran quan et preguntes … ¿val la pena?;
ets vell quan -sense pensar- respons que no.
Ets gran quan somies;
ets vell quan tot just aconsegueixes dormir.
Ets gran quan encara aprens;
ets vell quan ja no ensenyes.
Ets gran quan aconsegueixes fer exercici;
ets vell quan passes la major part del temps assegut o ajagut al llit.
Ets gran quan el dia que comença és únic;
ets vell quan tots els dies són iguals.
Ets gran quan a la teva agenda tens projectes i obligacions per complir demà, demà passat o la setmana que ve;
ets vell quan la teva agenda està en blanc i només vius pensant en l’ahir.
El gran mira de renovar-se cada dia que comença, el vell s’atura a pensar que aquest pot ser l’últim dels seus dies i es deprimeix, perquè mentre el gran mira l’horitzó, on surt el sol i il.lumina les seves esperances, el vell sent que té cataractes que miren les ombres de l’ahir.
En resum, el gran pot tenir la mateixa edat cronològica que el vell; les seves diferències estan en el seu esperit o en el seu cor.

3 respostes

3 respostes a “Ets gran o ets vell?”

  1. Jordi Ien 11 març 2011 en 16:47 1

    S’es vell quan el record és més fort que l’esperança

  2. joanoten 11 març 2011 en 17:48 2

    Un tema força interessant. Permet-me una akrea interpretació. Aquí a NY com és natural tothom fa com vol però la majoria d’institucions donen entrades de senior a partir dels 62. Un dia jo estava a la cua per entrar a un museu, quan la senyora davant meu començà una discussió amb la caixera demanant una entrada de senior, mentre que la noia, que dubtava que la senyora tingués 62, exigia una prova o document d’identitat, que no tenia. Al final la dona va pagar i em va tocar a mí. No oblidaré mai què va passar. La caixera em va mirar somrient i em va preguntar innocentment: què vol una entrada de senior vostè? M’havia dit a la cara una cosa que ningú m’havia dit mai i que jo fins aquell dia no volia admetre, però era la veritat. Per a ella, jo era només “gran”, una criatura humana plena de vida i possibilitats, per a mí jo vaig esdevenir esdevenir en aquell moment un “vell” un home amb esperances de vida limitades, amb tolerància per malalties i patiments inevitables.

  3. Jaume Pubillen 11 març 2011 en 19:04 3

    Hola Jordi i Joanot: Estic d’acord amb el que dieu. Raimon deia en una cançó qu “tenia més passat que futur”. Quan hom s’adona d’això vol dir que ja comencem a ser grans. Però el fet de ser gran no vol dir res si hi ha esperança i esperances.
    Joanot: Les esperances de vida necessàriament han de ser limitades a certa edat, sobretot si es té el cap clar i hom és lúcid, precisament pel que tu dius: l’edad comporta malalties i grans limitacions. Però dins del cor hi poden quedar sempre esperança i ganes de fer coses.
    Una abraçada a tots dos

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*