05 març 2011
Sumar o restar? Millor multiplicar
D’entrada, ja us aviso que jo no sóc de matemàtiques i que els números més aviat em fan angúnia. Però hi han coses tan evidents i tant d’escola primària que les pot entendre tothom. Fins i tot jo, que ja és dir!
Per arribar a la independència de Catalunya ja es veu ben clar que no n’hi haurà prou amb sumar. Per cada suma que es fa, darrere hi va lligada una resta i una divisió. I ens quedem com abans o encara pitjor. Perquè a cada canvi de casa és perden un parell de llençols (i d’il·lusions). La única manera seria multiplicar. I per multiplicar s’han de reunir tots els esforços possibles per tal d’estirar el carro cap a la mateixa direcció i poder créixer exponencialment.
Cada dia m’adono més que, en general, els polítics són uns insensats (que traduït, vol dir sense seny). Són com els primers burros del dibuix i es veu que mai podran fer tot el procés complert . O són burros, o no tenen seny, o tenen molt EGO. O les tres coses a la vegada, que és perfectament possible. Aquest dibuix l’hauríem d’enviar a tots els partits polítics per a veure si aprenen com s’han de fer les coses.
Resulta que poses –amb bona fe- les esperances en uns i te la foten. Poses les esperances –o els vots- en uns altres, i et claven un ganivet per l’esquena. A fi de comptes, què hem de fer? A qui haurem de votar els que desitgem la independència perquè creiem que és l’únic camí vàlid, útil i amb futur? Sempre haurem de patir els oportunistes, els egocèntrics o els descerebrats descentrats? Haurem de seguir patint divisió rere divisió i litres de mala llet llençats a la cara de l’adversari (que, per altra banda, hauria de ser el company de camí).
Si voleu que us ho digui, jo ja en començo a estar tip i estic a punt de buscar un racó ben amagat al cap d’un cingle per acabar-hi de passar la resta dels meus dies. Això si: sense ràdio, TV, diaris i ordinador, per tal de no poder saber de cap de les maneres quan es fan eleccions, ni quin indesitjable s’hi presenta. Em podré morir de gana, però almenys no em moriré de fàstic o d’un atac de cor!
