28 des. 2010
Lluny de casa
Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.
Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.
És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.
El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.
Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.
Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:
Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.
Una resposta fins a ara
Jo he sigut testimoni d’aquesta gent, que referiexis. Quan es hi veig perduts o amuntegas en guetos, sento una pena berrejada amb incomprensió.Sempre, devant d’aquets inmirants, que mai seran d’aquí i jo se que molt d’ells ,malviuen, penso s’ hauría de buscar la manera de fer- los ententre que per a viure amb el cap al deu país y els peus aquí, és viure partits y no entreuen res del nostre país, val més que tot fent una reflexió se’n tornin capa la seva terra.Si no volen estimar aquesta terra i obrirse a les coses d’aquí, no cal patir tant tot havent-hi una solució.
A vegades en veurels sento una mena de reduig sa