05 nov. 2010
Tardorenca
L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor
les seves llàgrimes en forma de fulles;
unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,
però totes ja sense força i sense vida.
Una fulla ha anat surant amb peresa
en el seu descens per l’aire encara tebi
i durant la caiguda pausada i silenciosa
ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.
Només una mica.
Perquè ha pogut aterrar amb discreció
mentre espantava unes formigues
que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.
Han quedat immòbils i perplexes uns moments
reüllant cap dalt i esperant el pitjor,
tot deixant potser una minúscula rama,
o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,
o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,
o potser una ploma ves a saber de quin ocell…
En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…
Sense voler! Sí, sense voler!
Tot sense voler…
acomplint la natura involuntàriament el seu destí.
No hi ha resposta
