05 nov. 2010
Tardorenca
L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor
les seves llàgrimes en forma de fulles;
unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,
però totes ja sense força i sense vida.
Una fulla ha anat surant amb peresa
en el seu descens per l’aire encara tebi
i durant la caiguda pausada i silenciosa
ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.
Només una mica.
Perquè ha pogut aterrar amb discreció
mentre espantava unes formigues
que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.
Han quedat immòbils i perplexes uns moments
reüllant cap dalt i esperant el pitjor,
tot deixant potser una minúscula rama,
o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,
o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,
o potser una ploma ves a saber de quin ocell…
En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…
Sense voler! Sí, sense voler!
Tot sense voler…
acomplint la natura involuntàriament el seu destí.
