08 set. 2010
La llàgrima.
Aquella llàgrima s’havia anat formant poc a poc; s’havia anat carregant a dins del cor d’en Miquel i havia anat pujant calladamant, silenciosament, cap als ulls. S’havia anat carregant de sentiments diversos, alguns molt negatius i altres molt positius.
Tenia ganes de sortir cap enfora. A dins del cor i del cos d’en Miquel ja no aguantava un minut més. Tenia ganes d’exterioritzar tots aquells sentiments perquè havia trobat el moment i la persona adequada per a fer-ho.
Els ulls d’en Miquel van començar a brillar. Una brillantor desconeguda. O potser una brillantor oblidada. Mentre parlava amb aquella persona li va semblar que es creava un moment màgic, únic, celestial.
I fou llavors quan la llàgrima va esclatar als seus ulls i va sortir regalimant felicitat, amor, lluentor, paraules, afectes, amor…
I després d’aquella primera en van sortir moltes más. Un riu de llàgrimes que van inundar-ho tot. Van inundar dues vides de claror i d’esperança…
I em sembla que els ulls d’en Miquel segueixen brillant i la seva claror ha il·luminat altres mirades, altres cors i altra gent.
Aquella llàgrima ho ha transformat tot.
Una resposta fins a ara
Una llàgrima sola allibera molt més que tot un discurs, expressa tot el que la boca no pot dir. Les llàgrimes ploren, però també n’hi ha que riuen. Només s’obrin als cors amics.