A PEU

Fer de la vida un blog o fer un blog amb la vida. Això és més o menys el que pretenem els blogaires, cada un amb les seves dèries, les seves manies, les seves "neures" i fent que es faci realitat allò de "cada loco con su tema".

El dia 31 va ser el DIA DEL BLOG i, per tant dels blogaires. Això de tenir un dia serveix només per recordar-nos la importància de certes coses. I aquest fenomen dels blogs n’és d’important, no es pot negar! Altra cosa és els blogs en si, que en trobem de tota mena. alguns molt ben fets i que val la pena llegir i altres que són autèntiques porqueries. Entre tants milions com n’hi ha haurem de saber triar (com ho hem de fer en tantes altres coses de la vida). Però no hi ha dubte que alguns enganxen i, sense voler, ens tornem una mica addictes de tal o qual blog. Almenys a mi em passa quan engego l’ordinador: vaig directe a aquell parell o tres de blogs que sé del cert que m’enriquiran i em diran coses interessants.

Des de fa més de 10 anys que existeix aquest fenomen i no sembla pas que s’hagi d’acabar. Es poden anomenar com vosaltres vulgueu: bitàcores, blogs, blocs, webblogs, pàgines personal… És igual: en el fons de tot plegat el que reflecteixen   -o volen reflectir- és la vida i la mirada que cada un de nosaltres té sobre aquesta vida. A vegades la mirada se’ns torna una mica esbiaixada; altres ben clara; algunes vegades tímida i altres ben agosarada. Tot depèn del dia i de l’estat de cadascú en el moment d’escriure el post. Però és veritat que sempre reflecteix alguna cosa de nosaltres mateixos per a bé o per a mal.

Un tal Albert Barra (a qui no tinc el gust de conèixer) ha escrit una cosa molt bonica sobre el que és un blog i que comparteixo al cent per cent:

"Per a mi, el meu blog és com el saló de casa meva. Convidar persones, conversar amb ells i ells amb tu, els ensenyes els teus àlbums de fotos i veieu alguna pel lícula junts. De tant en tant, amb aquestes persones sorgeix alguna cosa més que conversa, i és justament quan aquestes persones passen a altres estances de la casa, potser racons més íntims. Ningú està obligat a venir a casa, i els que vénen, ho fan atrets per diferents motius, uns pel cafè, altres per la conversa ".

No trobeu que és molt bonica aquests descripció? Jo li’n trobo molt i ja la vull aprofitar per dir-vos: BENVINGUTS A CASA MEVA, QUE TAMBÉ ÉS CASA VOSTRA PER AQUI HI VOLGUEU ENTRAR!