A PEU

Nolasc Acarín és neuròleg i ha publicat un llibre sobre l’ Alzaimer que vol ser un manual pràctic d’instruccions pels mateixos malalts i per a qui els han de cuidar. El llibre es titula: "Alzheimer. Manual d’instruccions", RBA (Columna en català).

Les malalties mentals i les discapacitats psíquiques són realitats que actualment s’afronten de manera molt distinta -i molt millor- que anys enrere. Però encara se’n sap poca cosa d’algunes d’aquestes malalties i els metges a vegades no ajuden prou a donar pautes als cuidadors. Perquè cuidar aquestes persones pot ser dur, molt dur; llibres com aquest ajuden i ajuden molt en tots sentits.

En una entrevista que li fa Núria Escur al Dr. Acarín hi vaig trobar una sèrie de consells, de reflexions i de conceptes que vaig guardar per tal de poder-los compartir aquí. Heus aquí alguns:

"El metge ha d’acompanyar el pacient en la seva malaltia sense envair la intimitat, respectant que pugui escollir les condicions en què vol viure i morir, respectant que vulgui saber molt o bé prefereixi saber poc", escriu després de l’experiència de molts anys comunicant a malalts i familiars el que passa i el que pot passar. Després de tot, apunta el professor, la vida és una història que sempre acaba malament.

Millor saber o no saber?
Saber. Però, en tot cas, mai cal explicar coses sobre les quals el pacient no pregunta.S’informa per petició.

Signes d’alerta
No admetre el trastorn és el primer. És el que s’ anomena anosognòsia. De vegades ens porten un pacient que s’aixeca a les 3 de la matinada per anar a treballar i és jubilat o que surt nu al carrer. El segon és oblidar els noms dels fills, pares o cònjuge. I el tercer, desorientar. En el temps no té tanta importància ("ja hem menjat?"), però després ve perdre’s en l’espai.

L’alzheimer a vegades és més cruel amb els familiars. Algun consell essencial?
Un: amb el pacient s’ha de ser afectuós. Dos: no lluitin contra la seva incoherència, no li discuteixin. I si vol visitar un amic que fa anys que va morir? Li diu que sí, que "ja el trucarem". Però mai castigar-lo dient-li: "No veus que és mort? No veus que això només és la teva imaginació?", Això acovardeix el malalt i acaba per no fiar-se dels altres. S’aïllen. ¿Que té al·lucinacions i veu gent al menjador? Responeu: "Mare, no et preocupis, ara els dic que se’n vagin …".

Què és l’esbarjo?
Tot familiar o cuidador ha de prendre obligatòriament les seves 3 o 4 hores lliures al dia, per a ell. Que el substitueixi una altra persona. O acaben víctimes de l’estrès, emmalaltint ells. Tenir cura dia i nit d’ algú del que no reben res a canvi, ni les gràcies, ni una mirada, és molt dur.

Per a quan recursos terapèutics com en el Parkinson?
No hi ha ni consens en les anomenades "pastilles per la memòria", sobre si alenteixen la progressió en els cinc primers anys. Però hi ha recursos molt eficaços per evitar en el pacient l’ insomni, l’angoixa, la depressió, l’agressivitat. És el que necessiten.

Som l’única espècie animal que el pateix?
No hi ha animals lliures amb alzheimer ni amb esquizofrènia.

Comentaris RSS