23 jul. 2010
Ampla és Castella
AMPLA ÉS CASTELLA
Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.
Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.
Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.
Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.
Joan Salvat-Papasseit
( ‘Les Conspiracions’-1922)
12 respostes
Aquest poema em sembla, poèticament, horrible, humanament, malvat i des del punt de vista del coneixement, propi d’un ignorant. És evident que el senyor Salvat-Papasseit es va equivocar i és també evident que qui ha tingut ara la idea de penjar-lo respira maldat. Perquè ni ve al cas ni té sentit. O sí. El sentit del ressentiment. Sota una suposada bellesa de la paraula, el que es busca és remoure rancúnies. Mal assumpte, si l’estètica no té al darrere una ètica mínima, que ara ha faltat en aquesta elecció, res gratuïta. Utilitzeu els mateixos estris dels espanyolistes i busqueu els mateixos objectius: l’odi, el sectarisme i l’exclusió. Poso un zero a qui hagi tingut la desgraciada idea de triar, buscar i penjar aquest poema.
Lliís: Em sembla que no has entès res, perquè res del que dius és veritat. De totes maneres és la teva respectable opinió.
Una abraçada.
El poema pot ser horrible estèticament, però el contingut és molt aproximat del que és la famosa ànima castellana, profundament violenta i irracional. Molt em temo que són així.
Jo no m’hi entenc gaire de poesia, però si que he de dir que aquestes paraules tenen un gran significat per mi i que tant de bo jo fos capàs d’expressar el que sent talment com ho ha fet el seu autor. Tothom té dret a opinar i, per tant, jo poso un deu a qui ha tengut la gran idea d’elegir aquest poema, que diu en paraules formoses el que molta gent guarda dins el cor. Una abraçada a tots!
Sí, sí. Sí crec haver entès el missatge. Ara, el missatge no és el poema en ell mateix, el missatge és haver usat aquest poema com a instrument. Com a instrument de manipulació, basada en un suposat argument d’autoritat, la del poeta, per boca del qual tu creus parlar. Aquesta és, al meu entendre, la qüestió. La resta és simple Flatus Vocis. No qualsevol objectiu, per legítim que sigui, es pot aconseguir amb qualsevol mitjà, encara que sigui pervers. Com aquest. Els nazis també tenien un gran sentit de l’estètica, d’una estètica buida, fofa, pura forma freda. Senyor Jaume Pubill, sincerament, crec que s’ha equivocat del tot en penjar aquest poema, com crec que es va equivocar Salvat-Papasseit en escriure’l. Dixi et salvavi animam meam. Salutacions.
Jaume: Aquest Lluís que t’escriu deu ser un ignorant traumat. Resulta que Salvat-Papasseit no sabia escriure poesia i es va equivocar quan va escriure aquest poema…. Deu tenir molta autoritat aquest Lluís per poder dir això? D’on li ve aquesta autoritat? Potser ell és un gran escriptor… Encara no li han donat el premi Nobel? Ho haurem de demanar tot seguit….
Si els rucs volessis taparien el cel!!!
Xavi, probablement et precipites en els teus judicis. I, del que escrius, hom dedueix que intueixes que aquest Lluís, és a dir, jo, sap de què parla. Efectivament, Salvat-Papasseit, com qualsevol de nosaltres, es pot equivocar en escriure alguna cosa, deixar-se portar per la precipitació o voler afalagar un públic en un moment determinat. Tots tenim debilitats. Però, amb tot, qui s’ha equivocat en triar aquest poema per presentar en un fòrum públic, ha estat el senyor Jaume Pubill. D’això, no tinc cap dubte. I la meva autoritat és, simplement, la d’un ciutadà capaç de llegir la realitat quotidiana amb què em trobo. Sóc un observador, que intueixo el que els textos diuen. I també, el que no diuen. Tota elecció és un text i el senyor Pubill ha fet la seva. I, al meu entendre, s’ha equivocat. Dic al meu entendre. I, finalment, vull dir que ignorant, sincerament, no crec ser-ho i traumatitzat, doncs, home, gairebé diria que tampoc. Una altra cosa és que no t’agradi el que dic. Sóc independent, tinc el meu criteri i tendeixo a dir el que crec que haig de dir, amb la major fonamentació possible. Com ara. Si tu prefereixes insultar, Xavi, doncs serà perquè no ets capaç d’arribar més lluny. Ho sento per tu. Per cert, parlo d’aquest fet concret, no pas de l’obra d’un poeta.
Em sembla, després de rellegir els cometaris, que el motiu de la discòrdia no és el missatge del poema, cosa que una podria acceptar, sinó qui l’ha escollit. Tots tenim dret a opinar i a expressar-nos lliurement. Així com també som lliures de navegar per la xarxa i triar el que un llegeix o deixa de llegir. Puc entendre que no es comparteixin les opinions d’un blog, però no puc entendre ni admetre la mala educació. No sembla qüestió d’ignorància, tot i que en algun lloc he llegit que el primer pas de la ignorància és presumir del saber, i també hi afegiria que un no ha de confondre el coneixement amb la saviesa. El que està clar és que algunes paraules del post estan plenes de ressentiment, la qual cosa fa que es perdi tota possibilitat de raó. Però el que sí és d’admirar és la cortesia en què el senyor Jaume Pubill ha respost als comentaris i crec que amb això tothom pot treure les seves pròpies conclusions. Una abraçada ben forta.
Disculpeu l’errada, les paraules que estan plenes de ressentiment són les d’alguns comentaris. Crec que aquesta sí que és una òbvia equivocació, i no la de’n Salvat-Papasseit (que segur que escrigué aquestes paraules ben a consciència) o la de l’elecció del poema en qüestió.
Home, a mi tant me’n fot un com l’altre, però he reconéixer que la tal Catalina sembla molt inverosímil i sona a l’alter ego de’n Jaume o la seva secretària, pel que escriu. D’entrada no veig la cortesia de la resposta del senyor Pubill, qui només ha respost una vegada (no respostes) i ho ha fet sense cap ni un argument, atés que s’ha limitat a dir “no has entès res”. Això és un argument? Per què el tal Lluis no ha entès res? Quina suposició més agoserada! Jo crec que el senyor Lluis ha fet un plantejament absolutament racional i aquesta sospitosa Catalina contesta amb arguments ad hominem i cabrejada, per què? quin és el seu interès en aquesta història? I per acabar, jo també crec que penjar a aquestas alçades de la pel·lícula un poema amb aquest contingut és pixar fora de test i segur segur que el Pubill amb aquesta seva tria ha buscat efectes gens ni mica poètics. Vinga llenya al foc, quan se soposa que els homes públics el que ha de fer és apagar les flames. Cada dia estic més decebut amb moltes coses de tots aquests “intel·lectuals orgànics” nostres, que respiren un npensament monolític i unidimensional. I el poema com a tal, doncs què vols que li digui senyora Catalina, ni fu ni fa, no és ni de bon troç dels millors del Papasseit.
A tots els que heu entrat a comentar us vull dir una cosa: No m’agraden les polèmiques estèrils i aquesta em sembla que ho és. Per tant, us agrairia que la donéssim per acabada tots plegats.
I dir a tots que, a part dels gustos poètics o l’oportunitat de publicar un poema, en el meu acte de publicar aquest en concret no hi havia ni més ni menys maldat que el que publico en els altres posts de tipus polític: Al meu entendre, cap maldat, cap rancúnia ni res que s’hi assembli. Vaig publicar aquest poema pel gust de publicar-lo i perquè em sembla molt actual i molt adequat als moments que estem vivint. Castella és un paradigma del que l’Estat ha fet des de fa segles a Catalunya. I aquests poemes que he publicat (que ja són tres) volen representar una visió de totes aquestes tensions. Penso recollir-ne més i publicar-ne més. I a qui no li agradi, millor que no es prengui la molèstia d’entrar al meu blog. Perquè la llibertat és per a tots: jo la tinc per publicar el que em sembli i els demés per llegir-me o no.
De totes maneres, una abraçada a tots.
Sí, senyor Arnau, torn ser aquesta tal Catalina, encara que no li agradi. Una persona com qualsevol altra que opina quan troba que ho ha de fer i defensa el que troba que ha de defensar. Em sap molt de greu decebre’l o espatllar-li la pel•lícula, però ni sóc la secretària de l’autor del blog ni molt menys el seu alter ego. Així i tot, sí que no em molesta gens confessar que en sóc una seguidora. Cabrejada? On ho ha notat a això? L’enuig comporta dues feines, i jo estic de vacances. Interès? Probablement el mateix que l’ha mogut a vostè en participar. Sospitosa? De què? De dir el què pens? Perdoni vostè, em sembla que estic al•lucinant . Posant-nos a sospitar, un ho pot fer de vostè mateix, senyor Arnau, que per no agradar-li el poema i ser-li igual els comentaris (llevat dels meus, és clar) hi ha perdut molt el temps. Salutacions.