21 jul. 2010
La veritat crema
La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.
Acostumem moltes vegades a donar la culpa a Madrid ( i amb molta raó algunes vegades) de certes inutilitats que són ben pròpies nostres, ben de casa. Feina mal feta, falta de respostes, tacticisme curt de vista, esperit de casta i molt defectes més es deixen notar cada dia més en els nostres polítics.
Un exemple del que dic és la mort dels 5 bombers, avui fa un any, a Horta de Sant Joan. La germana d’un dels bombers morts -Ramon Espinet- acaba d’escriure un llibre amb el títol "La veritat crema", deixant al descobert totes aquestes misèries. Explica tot un munt de coses que s’han amagat, que s’han enredat i que s’han callat, de tal manera que un any després de la desgràcia no hi ha explicacions clares de part de les autoritats, no hi han dimissions i en la única persona que confien és en la jutgessa que s’ha encarregat de l’assumpte i que sembla que se l’ha pres molt seriosament.
En els actes de record i homenatge que s’han fet avui a Horta hi ha hagut fredor entre l’alcalde i les autoritats. Hi ha hagut distància, cares llargues i paraules, paraules i més paraules de part de les autoritats. Discursets que no porten enlloc, no expliquen res i que no acontenten ningú. No ens en cal més de paraules buides!
La mostra d’aquest descontent és que cap familiar s’hi ha volgut fer present i allà s’hi han vist fent pinya totes les mateixes autoritats de l’any passat com si res hagués passat; sense que cap d’elles hagi pensat ni un moment en dimitir. Vergonya, molta vergonya sento dels nostres polítics i dels governants del meu país.
2 respostes
Estimat amic. La democràcia no ens vacuna de la mediocritat. Ni tan sols la independència. Molt em temo que haurem de bregar amb aquesta mediocritas de classe política que ens ha tocat en dansa. Què hi farem! Tothom es veu amb cor de fer de polític. Ara, això de la política l’estan potinejant tant que em sembla molt que les coses, tard o d’hora, tornaran a mare. No crec que la classe política catalana sigui una maledicció bíblica. Endavant i confiança, que la gent n’està fins als dallonses. Només cal saber canalitzar-ho democràticament.
És veritat el que dius. Esperem que veient tanta mediocritat sentim vergonya de nosaltres mateixos i ens faci reaccionar a l’hora d’elegir els nostres representants. Esperem que siguin més dignes que els que tenim i sàpiguen anar units en l’essencial i plantar cara.
Una abraçada