A PEU

A vegades, a la vida, es tenen tantes ganes de fer una cosa, o de dir-la, o d’assolir-la… que hom es nega fins i tot l’oportunitat de somiar-la.

Això passa, per exemple, quan estem a disgust en una feina i no ens atrevim a deixar-la, encara que ens en morim de ganes. Quan estem a disgust en una situació volem marxar-ne, -desitgem enormement marxar-ne-, desitgem fugir i abandonar-ho però no ens atrevim.

Personalment -i com a poble- necessitem tenir el somni d’emprendre el vol, deixar de ser gallines de corral i començar a ser àguiles o voltors que volen alt, ben alt, i la necessitat de no quedar-nos amb la miserable realitat que, dia rere dia, ens empastifa la TV i els diaris: Polítics corruptes, drets humans aixafats, relacions humanes brutes i embrutidores, països sotmesos, injustícia i pobresa, avorriment infinit…

Cal somniar la realitat i realitzar somnis. Cal transformar la realitat somniant que podem fer-la nova. Les dues coses ens passen a la nostra vida i les dues coses ens fan una mica de por…

Somnis

No ho vull, no…

Ni ho vull pensar, no…

Ni m’ho vull imaginar…

Però, per altra banda, sé que puc arribar al planeta feliç

i que sóc un caçador de somnis perfectament abastables.

Vull que la tempesta, la pluja, el fred o el sol no em deixin sortir de casa

i, al mateix temps, desitjo emprendre el camí costerut i difícil

que sé que em durà a la glòria.

Vull lligar-me de mans i peus, buscar mils arguments,

cercar milers d’excuses per no haver de dir que SI

i, al mateix temps, sento unes ganes enormes

de deslligar-me amb les dents, amb les ungles i començar el camí.

I dic que no, que no cal, que no és necessari, que no cal somniar

que ja estic bé com estic, que potser és perillós,

i, al mateix temps, sento aquell desig intern de superar-me, de millorar,

aquell desig indesxifrable

de trobar el que hom vol i ha desitjat tota la vida.

Comentaris RSS