04 jul. 2010
La solitud i les xarxes socials
Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…
Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…
Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..
Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".
Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".
No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.
Una resposta fins a ara
Estic totalment d’acord, Jaume. A vegades un es troba tot sol envoltat de persones, simplement perquè no deixa que els altres li arribin, o tan sols perquè un no sap com fer-ho. Cada qual afronta la seva solitud així com pot. No crec que ens sentim insatisfets per què no ens busquen, el que et deixa insatisfet és no trobar gent que t’escolti de veritat. Les relacions que es donen a través de la xarxa són, a priori, més fàcils que les altres… les mirades no s’hi transmeten i és fàcil guiar-se pel desig de sentir-se acompanyat. I trobar a algú que t’escolti, sigui en el mitjà que sigui, és una sensació increïble, només capaços de valorar en tota la seva magnitud aquells que han patit una solitud forçada. L’important no és el mitjà pel qual combats la solitud, sinó fer-ho.