A PEU

                                                    Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit…  Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país  i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l’estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..

Una d’aquestes persones és Yoani Sánchez, que des del seu blog es fa ressò del que passa. Però llegint el seu blog http://desdecuba.com/generaciony/ no s’entén com encara poden resistir… Explica que fa un parell d’anys va anar a l’oficina de DHL a Miramar per enviar uns vídeos familiars a uns amics d’ Espanya. Voleu saber què va passar? Llegiu-ho que és "apassionant" l’aventura i, a més, ella ho explica molt bé:

"L’empleada em va mirar com si pretengués traslladar a una altra galàxia una molècula d’oxigen. No tan sols tocar el casset MiniDV, em va dir que la filial havanera només acceptava transportar models VHS. Vaig pensar que es tractava d’una qüestió de mida, però l’explicació d’ella va ser més sorprenent:"És que les nostres màquines per visualitzar el contingut només llegeixen cassets grans". Davant la meva insistència, la dona va sospitar que en lloc de la cara somrient del meu fill, jo volia remetre "propaganda enemiga" a l’estranger.
Vaig tornar frustrada a casa -on mai no arriba correu regular- i passat un temps vaig estar una altra vegada necessitada dels serveis d’aquesta empresa alemanya. Davant la impossibilitat de viatjar a Xile per presentar el meu llibre Cuba Lliure, l’editorial em va trametre, fa pocs dies, deu exemplars en un sobre amb la paraula "express". Ni les nombroses trucades telefòniques a l’oficina del carrer 26 cantonada 1ra, ni la meva presència allà, han aconseguit que em lliurin el que és meu. "El seu paquet ha estat confiscat" m’han dit avui al matí, encara que en realitat haurien d’haver estat més honestos i confessar "El seu paquet ha estat robat". Encara que es tracta dels mateixos textos que, sense recórrer a la violència verbal, he anat publicant en la web des de fa tres anys, els censors de la duana l’han tramitat com si fos un manual per fabricar còctels Molotov.

Ara que els titulars de tot el món compten la fi del contuberni entre Google i la censura xinesa, les empreses estrangeres radicades a Cuba continuen obeint els filtres ideològics imposats des del govern. Amb els seus aires d’eficiència, la seva tradició d’immediatesa i les seves frases a l’estil de "Keep an eye on your package”, DHL ha acceptat una tabula política per mesurar als seus clients. No fer-ho li valdria l’expulsió del país i la consegüent pèrdua econòmica, i per això passen per alt la inviolabilitat del correu i miren cap a una altra banda quan algú demana que li retornin el que li pertany. Els colors vermell i groc de la seva identitat corporativa mai m’havien semblat tan estridents. En mirar-los avui sento que en lloc de celeritat i eficàcia ens estan advertint: "Compte! Ni entre nosaltres la teva correspondència està segura ".

I per acabar, un record des d’aquest humil blog pel periodista dissident cubà Guillermo Fariñas, que continua la vaga de fam per reclamar la llibertat de vint-i-sis presoners polítics malalts de Cuba. Ha refusat diverses ofertes d’asil i d’assistència mèdica perquè deixi la protesta. El seu estat de salut ha empitjorat molt des que té una infecció a la sang i les coses no pinten gens bé per aquest periodista.

Comentaris RSS