25 març 2010
La guerra de la laïcitat.
Laïcitat és neutralitat. Aquest concepte tan simple deixa de ser-ho quan comencem a acumular prejudicis en el nostre cervell, cosa que fem tots sense adonar-nos-en. Si parlem del terme laïcitat, podem parlar d’un marc de relació en què els ciutadans tenim la capacitat d’entendre’ns des de la diversitat però en igualtat. Però justament és a partir d’aquí que comença una guerra de mai acabar i de de poder-nos entendre. A França ja fa temps que en parlen i ara comença a arribar aquí degut a les diferents cultures que cada cop més s’estableixen a casa nostra.
La laïcitat és garantia de respecte per a tothom. Si la democràcia és entre altres coses dignitat humana, autonomia i capacitat de decisió, la laïcitat és generar les condicions perquè la gent decideixi per si mateixa en un marc de justícia i dignitat.
La laïcitat no inhibeix el factor religiós, un dret consagrat en tantes declaracions universals i en tants textos constitucionals, no és incompatible amb la religió, simplement vol dir no confondre l’àmbit secular i el religiós; no és empènyer per un sol camí i amagar-ne altres sinó que és mostrar tots els camins i posar a disposició de l’individu els elements per a que aquest opti lliurement pel que prefereixi. No és la indiferència de no prendre partit sinó de fer-ho en igualtat de drets.
L’obra de Gotthold Eprahim Lessing, escrita el 1778 "Natan el savi" té com a escenari la ciutat de Jerusalem en temps de les croades i els seus protagonistes són: Saladí, el Sultà Musulmà, Natan, un savi jueu i El Templer, un guerrer cristià . La fe dels tres està enfrontada i com que cada un d’ells pretén ser el propietari de la veritat, la guerra continua entre musulmans i cristians.
Saladí, que desitjava la pau, convoca Natan i el consulta. Aquest li respon amb una paràbola: un home ric posseïa un anell que tenia una particularitat: fer que el seu portador fos estimat per Déu i pels homes. Durant anys l’anell va passar en herència al fill predilecte del pare. Fins que un pare es va trobar amb la difícil situació d’escollir entre els seus tres fills igualment estimats, va decidir llavors fer dues rèpliques de l’anell original i va donar un anell a cada fill.
Veien que la mort era imminent, cada fill va rebre un anell pensant que tenien l’únic i veritable. Quan es van veure els tres cara a cara portant cada un el seu anell, va començar la guerra pel reconeixement de l’anell veritable. Després de diversos anys de guerra i sofriments dels germans van decidir anar a un jutge perquè dirimís el cas.
El jutge va preguntar qui era el més estimat pels altres i com cap va saber respondre els va dir: "Penseu que el vostre pare no us ha enganyat, sinó que potser no va voler sotmetre-us a la tirania d’un únic anell veritable. I va sentenciar: D’ara en endavant cada un de vosaltres intentarà fer veritable l’anell esforçant-se per ser estimat pels altres ".
La paràbola amb què Natan respon a Saladí està inspirada en un relat del segle VIII, té més de 1000 anys i segueix tan vigent com llavors. La veritat no té amo i tots tenim dret a buscar-la. Natan va ensenyar que abans que jueus, cristians o musulmans som humans, i com a tals busquem ser estimats pels altres, és a dir, busquem ser millors.
