13 març 2010
Miguel Delibes: "In memoriam"
Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.
Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l’ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.
Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l’ ha fet seva l’escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!
Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"
" En la vida has ido conociendo algunas cosas pero has fallado en lo esencial, es decir, has fracasado. Esa idea te deprime y entonces es cuando buscas apresuradamente un remedio para poder arrastrar con dignidad el futuro. Ahora no tendré a nadie a mano cuando me asalte el miedo.
(…)
Ninguno de los dos era sincero pero lo fingíamos y ambos aceptábamos, de antemano, la situación. Pero las más de las veces, callábamos. Nos bastaba con mirarnos y sabernos. Nada nos importaban los silencios. Estábamos juntos y era suficiente. Cuando ella se fue todavía lo vi más claro: aquellas sobremesas sin palabras, aquellas miradas sin proyecto, sin esperar grandes cosas de la vida eran sencillamente la felicidad. Yo buscaba en la cabeza temas de conversación que pudieran interesarla, pero me sucedía lo mismo que ante el lienzo en blanco: no se me ocurría nada. A mayor empeño, mayor ofuscación. Se lo expliqué una mañana que, como de costumbre, caminábamos cogidos de la mano: ¿Qué vamos a decirnos? Me siento feliz así, respondió ella.
(…)
Una voz misteriosa me soplaba la lección entonces y yo atribuía a los ángeles, pero ahora advertía que no eran los ángeles sino ella; su fe me fecundaba por que la energía creadora era de alguna manera transmisible ¿De quién me compadecía entonces, de ella o de mí? "
Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.
