23 juny 2009
El CABITO.
Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…
La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.
Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.
El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.
Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.
Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació. Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.
La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.
De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.
2 respostes
Excel·lent redacció, de la vida tal i com es. Felicitats, haver si algú mes s’adona de la realitat.
€i! Joaquim el teu relat per cert excel•lent m’avoca’t la memòria de quan era nen o jovenet… el mateix personatge se’ns passejava entre Riells, Bigues i l’Ametlla. També anava de casa en casa. Duia bastó, un gos sempre el seguia rere seu, també portava barba molt llarga i despentinada, una gorra bruta i suada al cap, pantalons de vellut que s’aguantaven sols, americana i un farcellet a l’esquena, li deien “el pòtol de Riells” un conegut meu pintor el va dibuixar a carbó i també al oli. A l’exposició eren els quadres que més expectació tenien, tothom el coneixia. Se’l veia feliç.