12 juny 2009

Les persones no som arbres.

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

2 respostes a “Les persones no som arbres.”

  1. Mariaen 13 juny 2009 en 0:42 1

    me duele el hacer este comentario, y pido perdon po ello,
    llevo desde el año 1957, viviendo aqui en esta buena tierra, y la quiero mucho y me consta que soy querida y apreciada sin diferencias en ningun sentidocon toda la extension de la palabra que ya lo dice todo.
    Pero la donde uno nace siempre se lleva dentro, que tanto hablar de lenguages por muchas lenguas que uno hable, las primeras palabras que aprendimos son las que nuestros padres nos han enseñado, y esa es nuestra propia lengua la que llevamos acompañada de nuestras propias raices,y las otras son como se suele decir (Harina de otro costal)

  2. Jaume Pubillen 13 juny 2009 en 9:02 2

    Hola Maria: Yo cuando hablo de raices no desprecio de ninguna manera los orígenes de uno. Pero lo que pido es que estas raices se enriquezcan con otras cosas nuevas. Y todo junto, lo viejo y lo nuevo, cree una nueva realidad.
    Un beso grande, amiga María.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*