A PEU

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.