A PEU

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, el Maresme, 1963) no es pot negar que és un home tan brillant com les americanes que sol vestir. És una persona que allà on és, es deixa veure i el que diu, generalment no deixa indiferent a ningú. Podríem dir que és un home amb americanes brillants però també amb idees brillants i amb molt saber dins els seu cap. I crec que el més important no és el seu aspecte, sinó el que diu.

L’acabo d’escoltar en una ràdio i m’ha tornat a seduir. Jo no entenc gens d’economia  i, per tant, no sé si els seus anàlisis, son encertats o no. Sé que té els seus incondicionals i els seus detractors. Però alguna cosa deu saber quan és reconegut com una autoritat mundial en economia i se li han concedit una colla de premis i és consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional…

Però el que admiro més d’ell són les explicacions clares i senzilles que fa de les coses. Fins els més rucs podem entendre el que diu. Ho explica tot tant senzill i planer que tothom ho entén. I diu les coses sense pèls a la llengua, que també és prou interessant.

Avui ha fet una anàlisi sobre la crisi econòmica mundial admirable, des del meu punt de vista. Ha dit evidències, però ha dit coses que no sentim dir als nostres dirigents. I diu que no fa prediccions perquè cap economista pot fer-les. Diu que no és la feina dels economistes. Ja diuen que els economistes no endevinen mai res quan fan previsions de futur.

Quan s’ha referit a Espanya ha estat tant clar que els nostres dirigents haurien de quedar vermells de vergonya. Des del Zapatero, que negava la crisi fa ben poc, fins als ministres que van tocant campanes sense solta ni volta i que és evident  que sense cap pla de xoc amb cara i ulls. Quan ha caigut un sector tan important com la construcció, què pensa fer el Govern? Obra pública? Donar diners als Ajuntaments per que arreglin carrers? Ni tan sols obliga als aturats a anar a fer cursos a una Acadèmia o a la Universitat si volen cobrar el subsidi d’atur. Ell diu que això hauria de ser el mínim exigible, com ho és a altres països. I que aquí l’únic que protegim són els llocs de treball i no pas als treballadors. Ha dit un munt de coses interessant, com quasi bé sempre.

En fi, que un altre cop m’ha agradat molt el que ha dit i que seguiré llegint els seus articles i escoltant-lo quan tingui ocasió. Per dos motius fonamentals: perquè l’entenc i perquè quasi sempre el que diu fa reflexionar. Si ens convenç o no, ja dependrà de cadascú.

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.

Ja he dit alguna vegada –i si no, us ho dic ara- que treballar a ACUDAM és un dels grans regals que Déu m’ha fet en la meva vida. Treballar amb nois i noies discapacitats psíquics ho comparo com un gran jardí d’emocions i d’afectes. Produeix més o menys la mateixa sensació que passejar per un gran jardí ple de flors, totes elles molt boniques.

Ja sé que tot ésser humà té virtuts i defectes i que ells són com tothom. Però tenen generalment un avantatge: són transparents i espontanis. No tenen gaires plecs amagats i, si els tenen, no els saben amagar com ho fem nosaltres.

És interessantíssim veure com van evolucionant des del moment que entren al centre i a mida que es van centrant en la feina i es van adaptant. Com tothom quan entra a un lloc nou, han de superar aquesta fase inicial de desconcert i d’adaptació  totalment lògica. Però després  tothom comenta: “Està més centrat, més tranquil, més receptiu … I, sobretot, ha començat a utilitzar recursos que en l’etapa inicial costava trobar”.

Us posaré un exemple que explicava una mare, de com és el seu fill i de com es relaciona amb la gent.
”Al desembre, ens escapem uns dies a Galícia. Allà, sopem una nit en una preciosa casa rural.  El sopar va transcórrer en un ambient familiar, encara que coincidim en una gran taula amb gent que no ens coneixíem de res. És un dels costums, dels secrets i de les particularitats d’aquesta casa el fet de barrejar una mica la gent per tal de que es coneguin. 
I allà, com acostuma a fer i malgrat que el solen excitar una mica massa aquestes situacions amb desconeguts, Javier va començar a entaular conversa amb tothom d’una manera coherent, amb sentit i sense dispersions:
va trobar en el taller i en les seves vivències amb els amics una font estupenda de connectar amb els altres. No va parar en tot el sopar d’explicar coses. Va constituir-se en el centre.
A ells, és clar, vam haver d’explicar-los-hi una mica  de què estava parlant. Però, com sol ser habitual, es va guanyar l’afecte de tots els presents amb els seus gestos compradors i trencadors de barreres i la seva prodigiosa memòria: als deu minuts d’estar allà, ja recordava els noms d’aquelles deu persones noves en la seva vida”.

Això és el que els fa ser únics i fa que sigui un autèntic privilegi  treballar amb ells. És una font constant de renovació, un carregador de piles diari. Jo sempre ho dic: cansen i descansen, alhora.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

Aquest és el llibre que m’han regalat avui, diada de Sant Jordi. No és un llibre nou. Va ser editat l’any 2007. Però és justament ara que de veritat se n’ha anat.

L’he fullejat només. Quan l’hagi llegit ja en donaré la meva opinió. però ja us puc avançar que serà positiva, perquè el Pepe no fa més que explicar la seva vida. Per tant, ha de ser interessant, com ho era ell mateix i com ho va ser la seva vida i la seva obra. Era una persona que sempre parlava “clar i català” tot i essent gallec. Això sí: un gallec que es fa criar aquí. Ell se sentia gallec i català i sempre va defensar la interculturalitat i la llibertat per damunt de tot.

Pepe Rubianes  Me’n vaig   Badalona: Ara Llibres, 2007

“Pepe Rubianes explica aspectes desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida, i del seu lligam irrenunciable amb l’Àfrica, com també uns quants detalls de polèmica i  la persecució que va patir per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya.

Me’n vaig és un text despullat però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics d’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i un assaig contra les estupideses del sistema i del món en què ens ha tocat de viure. Aquest llibre, pensat i dit des d’Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendra personalitat de Pepe Rubianes.” (Ara Llibres)

|

Catalunya Ràdio està perdent audiència a marxes forçades. Així ho indiquen els resultats que han sortit avui mateix. Era d’esperar. Era un d’aquells vaticinis que tothom sabia que es complirien. No calia tenir cap bola del futur ni ésser endeví. Quasi tothom hi estava d’acord.

Però on més s’ha notat en el programa del matí. Quan es va acomiadar l’Antoni Bassas ja es veia a venir la catàstrofe. Quan van anunciar que el substituiria la Neus Bonet ja tots vam tenir la certesa que era un error garrofal. D’aquells que clamen al cel.

Ja es veia que la Neus Bonet no tenia ganxo. Tenir ganxo és essencial en qualsevol professió per a triomfar. Però en la ràdio és essencial. Igual com ho és a la televisió. Ja no em poso en les tendències polítiques, en la independència i en la capacitat professional que pugui tenir aquesta senyora. No m’hi poso perquè no tinc evidències ni punts de vista prou justos i fundats de cap d’aquestes  coses. Però sí que un conductor de programes ha de tenir ganxo per tal d’atreure oients.

Només escoltar la Neus Bonet a mi ja em venen ganes d’apagar la ràdio o canviar d’emissora. Una persona  amb una veu freda, seca, sense ànima no pot conduir un programa. És una persona que a mi personalment no m’atreu gens. L’escolto de tant en tant alguna estona curta (tampoc tinc temps de fer-ho més, la veritat) per dir-me a mi mateix que potser ha canviat. Per convèncer-me que no és tan dolenta com jo me la imagino. No puc aguantar-la. He de canviar de seguida d’emissora.

Ja es poden anar espavilant si no volen perdre tots els oients de la franja matinal. Que comencin a posar fil a l’agulla perquè aviat ja no serà ni la segona emissora més escoltada a Catalunya.

Catalunya Ràdio no es mereix tal càstig. Havia arribar a unes cotes de qualitat tan altes que es feia difícil conservar-les. Però és que sembla que ho hagin fet a propòsit. Una emissora pública hauria de tenir unes altres mires i tenir prou ganxo perquè sigui escoltada per una majoria de catalans.

Esperem que sàpiguen esmenar el camí.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s’ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

He gaudit d’uns dies de descans. No han estat només vacances.

Han estat uns dies de descans, de desconnexió.

Uns dies de retrobament amb amics.

Uns dies de compartir vivències i records.

Una dies de celebracions: de la vida en tots els seus aspectes.

Uns dies de celebracions religioses.

Uns dies de celebrar la vida. D’enriquiment de l’esperit.

Són dies que valoro molt en tots els sentits. Ara a esperar les pròximes!

El coneixeu? Aquest tío (no puc dir senyor) que abans feia teatre i ara fa anys que la caga i sembla que la vol seguir cagant, va escriure un llibre que es diu “Memòries d’un bufó”.

Jo crec que ara no arriba ni a bufó.Els bufons feien riure al personal.  Ara és un pobre home ressentit, que no sé si fa riure a ningú. S’ha refugiat en mans de la Presidenta de la Comunidad de Madrid perquè ha vist que és una bona menjadora. Ara ja ni fa gràcia. Bé: una mica de gràcia sí que la fan les coses que diu.  Ara s’ha tornat un funcionari obedient que diu el que allà volen sentir. Els bufons feien això per als reis.

Un dia li vaig escriure un mail criticant-li unes quantes coses que, des del meu punt de vista, trobava molt desencertades: tant a nivell personal i a nivell artístic. Vaig mirar de fer-ho amb educació. La seva resposta va ser furibunda i mal educada. Semblava que responia un petit déu a qui ningú tenia dret a criticar. Parlava des de la veritat absoluta i el ressentiment.

A partir d’aquell dia ja veig acabar de saber qui era aquest personatge que potser un dia llunyà feia riure. Ara ja no fa riure. Fa més aviat llàstima.

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Tags: Fe

Estem ben arreglats amb aquesta ministra que ens ha regalat Zapatero avui!!! Com que no ho sabria dir millor, us deixo amb el post que una autoritat en matèria de Tecnologia i Sistemes d’Informació com és ENRIQUE DANS va escriure dimarts.

http://www.enriquedans.com/2009/04/una-pesadilla-angeles-gonzalez-sinde-ministra-de-cultura.html

Una pesadilla: Angeles González-Sinde, ministra de cultura

Relevos en el gabinete. Un gobierno que se enroca en sus posturas y en su composición, y con él, la peor noticia que la red podría recibir: la designación nada menos que de Ángeles González-Sinde, hasta ahora Presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE), como ministra de cultura.

Un nombramiento que por su carácter de auténtica provocación, debería hacer saltar todas las alarmas de la red, equivalente a haber nombrado a un miembro del Ku Klux Klan o a un talibán como ministro de igualdad: recordar la pasada gala de los Goya, con esta mujer insultando a todos los internautas y reclamando mayor protección contra eso que denomina “piratería”, hace que se nos pongan todos los pelos de punta.

En lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación. La decisión de poner a esta mujer ahí es, en realidad, un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”.

Decididamente, una muy, muy mala noticia. Vienen tiempos muy oscuros a la red.

ACTUALIZACIÓN: Interesante récord… Ángeles González-Sinde aún no ha tomado posesión, y ya cuenta con grupo propio en Facebook pidiendo que se vaya. La descripción no podía ser más clara, “Aún no has jurado el cargo como ministra pero nosotros ya te la tenemos jurada. Dispuesta a darle la puntilla al P2P en España. O tú o nosotros”.

ACTUALIZACIÓN II: “La elección de González-Sinde, una provocación de Zapatero contra Internet“, lectura recomendable en la web de la Asociación de Internautas. Y ya tenemosbanner,

Avui venia de comprar i m’he trobat un senyor gran, amic meu. Com que aquests dies no treballo i tinc més temps, ens hem quedat xerrant una bona estona. Ell anava al CAP a curar-se la cama. Diu que fa 9 mesos que hi va pràcticament cada dia.

M’ha comentat, molt enfadat, de que l’atenen força malament i del mal caràcter de la seva infermera. Diu que es passa hores mortes esperant que l’atenguin i que, moltes vegades metges i infermeres se’n van a fer el cafetó mentre tenen els pacients esperant. Que tot el dia hi ha les llums enceses, encara que faci un sol que espetegui i s’hi vegi prou. Que tot això passa perquè aquesta gent són funcionaris i cobren igual a final de mes, treballin millor o pitjor i que poc els controlen si fan bé la seva feina o no. En fi, tot un memorial de greuges contra els funcionaris.

M’explicava que a ell no li importava massa esperar perquè està jubilat i tampoc té altres obligacions. Mentre espera, parla amb uns i altres i diu que s’ho passa prou bé observant com és la gent i com es comporta. Em deia que allà hi coneixia tot tipus de persones i tot tipus de maneres de fer: des del que arriba altiu i tibat i ni diu “bon dia”, fins al pobre emigrant que és d’allò tant atent amb tothom i ajuda a aixecar-se de la cadira a qui veu que no pot.

Jo no tinc massa relació amb funcionaris i, la veritat, he tingut experiències de tota mena. També tindria alguna anècdota força desagradable per contar. però no ho faré avui perquè amb el que us he explicat del meu amic ja en deveu tenir ben bé prou.

Però sí que us vull fer aquest “regalet” que he trobat: és una carta de reclamació al departament de Trànsit de la Generalitat de Catalunya.

“Bon dia,

No entenc com podem tenir un servei tan dolent en quan a atenció al client; he trucat 3 o 4 cops i no hi ha manera que agafeu el telèfon. He enviat també un correu electrònic i tampoc me l’ heu contestat.

Total perquè les cartes de multes (això si que funciona bé, d’alguna cosa heu de menjar suposo) concretament les de Requeriment de Dades del conductor, no està indicat a quina direcció s’han d’enviar aquestes dades.

Ho he intentat fer a traves de la web, cosa que m’ha estat impossible, ja que la web que posa a la carta et porta a la pàgina d’inici. I degut al meu baix nivell informàtic, (només tinc el títol de enginyer informàtic de gestió), no dec haver aconseguit arribar al formulari online.

En fi, millor paro de perdre el temps, que amb uns quants que el perdin ja n’hi ha prou. Espero que una carta per correu certificat sigui suficient, i que els responsables d’aquest mal funcionament tinguin 20 segons lliures per llegir la carta i intentar que això sigui més fàcil per a tothom, sinó d’aquí uns anys en comptes de  la unió europea, ens fitxaran per a la unió africana subdesenvolupada.

Salutacions”

Són així realment la majoria de funcionaris? T’ho posen sempre tan difícil? Van a escalfar només els culs de les cadires com es diu? A veure si algun funcionari defensa una mica el seu gremi.

Bones vacances de Setmana Santa per a tots aquells que en feu!

Tags: Funcionaris

Foto extreta de Uruguay Total

——————————————————

Aquests dies tindré la visita d’un amic d’Almeria que vaig conèixer a l’ Uruguai. Recordarem aquells ja llunyans dies, plens d’anècdotes i bons moments.

Una de les coses que em van sobtar quan vaig arribar a l’Uruguai fou la forma com s’anomenava la Setmana Santa i, sobretot, com se celebrava. Era l’any 1976 i jo venia d’un país on Setmana Santa era una setmana diferent, sociològicament parlant amb un gran contingut religiós, palès en tots els àmbits: des de la TV, fins als espectacles i les processons i funcions religioses.

Per començar, ja em va xocar que a la Setmana Santa l’anomenessin “Semana de Turismo” o “Semana Criolla”. Tot plegat té uns antecedents que us vull comentar, encara que sigui breument.

Alguns antecedents
L’ any 1886
Els joves liberals van optar en general pels "plaers del camp" per Setmana Santa, com comentava La Tribuna Popular el 1888. La investigació ens va permetre detectar ja el 1876 les sortides juvenils cap a l’interior i la formació de "campaments" durant la Setmana Santa. El 1886, un diari  de Salto esmenta les "caceres" organitzades per "diversos joves de la nostra societat (als) que res els importen les excomunions i altres tonteries de la gent de “casulla i bonet”.  O sigui que l’actual Setmana de Turisme va néixer d’una militant actitud liberal. (José Pedro Barros, Història de la sensibilitat a l’Uruguai – Tomo 2, El disciplinament)
L’any 1911
Es va eliminar la prestació d’honors militars en els actes religiosos de l’Església Catòlica i els seculars de l’exèrcit nacional. A més es va prohibir la presència de l’exèrcit com a institució en les cerimònies religioses, es va suprimir el càrrec de capellà en l’exèrcit i es va ordenar que la bandera nacional no saludés a persones ni a símbols religiosos. L’any 1919
El batllisme va  aconseguir  per mitjà de la llei del 23 d’octubre de 1919 la secularització dels”feriados” religiosos: el dia de Reis, 6 de gener, es va convertir en "Dia dels nens", la Setmana Santa a "Setmana de Turisme" , el dia de la Mare de Déu, 8 de desembre, a "Dia de les Platges", i el de Nadal, 25 de desembre, a "Festa de la Família" (Barra-Nahum, Batlle, els estancieros i l’imperi britànic – Tomo 4).

Amb aquests precedents no és estrany que poc a poc el país s’anés adaptant a les noves formes, als nous aires i al nou vocabulari. Encara ara els uruguaians es disposen a celebrar: la resurrecció de Crist alguns, la Setmana Criolla altres, la Volta Ciclista uns quants més i les vacances la majoria. Hi ha qui optarà per quedar-se tranquil a la ciutat i dedicar-se al cinema, però sens dubte, alguna cosa els unirà a tots: el bacallà, la Pascualína i els ous de Pasqua.

De totes maneres, Montevideo estarà animada per gent que arriba de l’interior del país per passejar-se pel gran parc de “EL Prado” i celebrar la Setmana Criolla. La tradicional festa gaucha, organitzada per la Intendència de Montevideo, compta amb concurs de genets, espectacles artístics, exposició i venda d’artesanies, així com una variada oferta de gastronomia criolla. Allà es veu coratge i destresa amb els cavalls. Els genets, payadores i tropilleros són les estrelles del Prado i del parc Roosevelt; busquen lluir però també guanyar algun peso extra per la seva participació.

Com diuen allà: FELIÇ SETMANA SANTA DE TURISMO CRIOLLO!

L’altre dia, llegint un blog, del qual no recordo el títol, algú parlava dels “Juegos reunidos Geyper”. Els recordeu? No sé si encara existeixen. Però els que ja tenim una edat (més aviat, molta edat) els recordem molt bé perquè en la nostra infantesa hi vam jugar moltes hores: hi havia un parxís, una baralla de cartes, la Oca, un dominó, escacs… En aquella meravellosa capsa hi havia reunits un munt de possibilitats per a gaudir de llargues i fredes tardes d’hivern. A l’estiu sortíem més al carrer a jugar a futbol.

La COPE és com uns “juegos reunidos” de personatges amb mala llet. En les fotos de dalt en surten dos, però podríem fer-ne un bon ram. Tots junts farien patxoca! Resulta que aquests dos, concretament, estan a la corda fluixa. No se sap si es quedaran o se n’aniran. Em temo que ja no els serveixen i, si poden, els faran fora. Personalment me n’alegraria moltíssim i esperaria que aquesta emissora es convertís en alguna cosa digna d’escoltar. I si volen dir-se cristians, que ho demostrin ara que tenen ocasió de canviar aquest tipus de personal tan vergonyós.

En aquesta vergonyant emissora hi trobem una mica de tot: tontos útils, feixistes reconvertits, petits déus egòlatres, periodistes aprofitats, nostàlgics de l’anterior règim, franquistes que ensenyen la cara sense cap tipus de vergonya. De tot, menys gent assenyada i equilibrada. Una emissora que diu que té com a lema la VERITAT però resulta que és una veritat segrestada, manipulada, esbiaixada, que es basa en la calúmnia , l’ insult i la mentida…. Lamentables personatges, representants insignes de la premsa groga més groga.

Gent que fa llàstima perquè són energúmens amb micròfon. Perillosos, molt perillosos. Perquè no són rucs i saben molt bé el que es fan i tenen influència sobre molta gent les seves mentides i tergiversacions. Tenen uns raonaments i un vocabulari molt particulars, ple d’escopinades al contrari, a tot aquell que no pensi exactament com ells.

Esperem que en aquest cas “Dios reparta suerte”, com diuen en vocabulari taurí,  i desapareguin per sempre del nostre panorama.

Tags: Cadena COPE, Església, Periodisme

 Primerament i abans de res: Un gran aplaudiment al Sr. Pagès, editor modèlic de les terres de Lleida. Molts haurien de copiar el seu “savoire faire” en matèria d’edicions. Pagés Editors està preparant un llibre que recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà, pel Bisbe Josep Messeguer fa més de cent anys, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l’ intercanvi.El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publicaran el mes de setembre vinent.Pagès ha indicat que “s’ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d’haver fet interpretacions del text”.  “Es tracta d’un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres”, ha assegurat avui Pagès.El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d’art sacre.Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l’ historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l’editor.(FONT :diari avui)Calia donar a conèixer la veritat”, afirma Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, que juntament amb Isidre Puig, doctor en història de l’art, han transcrit literalment els 120 folis del dietari del bisbe Josep Meseguer d’entre finals del XIX i principis del XX. Aquest document permet demostrar que la col·lecció d’art sacre del bisbat de Lleida es va constituir de forma legítima i que, gràcies a aquest prelat, es van salvar desenes d’obres d’art de ser venudes per quatre monedes a antiquaris i marxants o perdudes en racons de les parròquies.El dietari, juntament amb factures, correspondència, llibres de la secretaria del bisbat i altres documents acrediten que les 113 obres d’art que reclama la diòcesi de Barbastre-Montsó són propietat del bisbat de Lleida. Part d’aquest material s’ha editat ara al llibre El dietari del bisbe Josep Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida (Pagès Editors). Un volum, amb imatges inèdites, que es presentarà a Lleida i en pobles de la Franja de Ponent i que ha costat quatre anys de feina als autors.Informacions esbiaixadesBerlabé afegia que fent públic aquest material es pretén “rectificar les informacions esbiaixades” sobre l’origen de la col·lecció. I es que des d’Aragó s’ha arribat a qualificar el bisbe Meseguer d’espoliador o d’enganyar els mossens. La veritat és que totes les peces recuperades per Meseguer en 15 anys de bisbat estaven en desús, arraconades i en mal estat. Josep Meseguer les va comprar, va acceptar donacions i, la majoria, les va permutar per imatges noves, que era el que volien els rectors, tant de la Franja de Ponent com de la resta de la diòcesi. Els mossens creien que la imatgeria desgastada i vella feia perdre devoció entre els fidels, segons Isidre Puig.Meseguer va crear el Museu Diocesà el 1893 i les obres servien per formar els seminaristes en arqueologia sagrada, segons explicava Berlabé, i així preservar el patrimoni.El llibre inclou còpies de documents, per exemple sobre com legalment es va adquirir la Mare de Déu de Saidí, un retaule d’aquesta parròquia re aprofitat com a porta, la compra de béns de Vilanova de Sixena o del frontal de Buira, obres reclamades des d’Aragó. Malauradament, el Vaticà no ha volgut mai examinar aquest conjunt documental i per això fa 15 anys que es manté viu el conflicte entre les dues diòcesis.El llibre s’afegeix al de dos catedràtics aragonesos de dret canònic sobre el procés judicial eclesiàstic i El complot (Pagès Editors) de l’escriptor Eugeni Casanova, sobre la trama política i vaticana d’aquest litigi.(Noticies tretes de diversos diaris).Etiquetes de Technorati: Museu de Lleida

Tags: Museu de Lleida

Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor,  sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una  flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i  vida.Us poso a continuació un poema seu.VOY A PASAR LA VIDA-Voy a pasar la vidamás o menos inútil,más o menos poeta.No habré tenido un hijo.No habré sido magnate ni gerente de lucros,ni albañil o mecánico.Habré plantado unos contados árbolesy habré escrito unos libros,muchas cartas,hojas hijos al viento.-Procura que la Gracia y la Ternurallenen de vino nuevo …tu ánfora de barro.Dios mide a su manera la eficacia.Ama a todos los hijos de los hombres.Di tus palabras como las semillasque mueren pero brotan.Haz de tu corazón célibe soloun ambulante hogar desatrancado,una lona de circo bullanguero.Deja las digitales de tus pies peregrinoscomo besos en llama solidariasobre la carne de la Madre Tierra.Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,como lumbres de aceite, acurrucadasen la vigilia universal del Tiempo.(Pere Casaldàliga)Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga

Tags: Pere Casaldàliga

El Joaquim és un veí de blog que a hores d’ara és a Nova York amb la seva primera néta en els braços, acabada de néixer. Avui ens ho ha fet saber a tots, ben modestament, com aquell que no ho vol dir, però es nota que n’està content i feliç. I és que no n’hi ha per menys! 

Al final del seu post d’avui ens compara la zona 0, una zona de destrucció i mort amb la vida nova que acaba de sorgir a la seva família.

Això m’ha fet pensar en el fet que la vida té el seu propi ritme de naixements i morts, d’alts i baixos, de felicitat i dolor, de creixements i decreixements, de crisis i d’eufòries, d’alegries i penes. En una paraula: de contrastos permanents.

La vida és aquella llavor que resta quieta i somorta a l’ hivern

i que germinarà se sobte a la primavera,

quan ja s’hagin fos les boires i els freds

que ens fan estar immòbils i embrionaris.

Llavors reviurem, cridarem, direm, farem,

o no farem moltes coses. Però renaixerem !

La vida ens diu que hem de ser vigorosos per dir el que cal dir,

per dir la veritat quan calgui dir-la.

Ens fa encendre  les llums per aniquilar l’ombra.

L’ombra dels xiprers, morta i apagada,

esdevindrà flama viva i llum clara.

La mort de l’ hivern ens donarà els descans necessari

per agafar forces,

per vèncer, per viure i reviure,

i saber transformar-nos de nou.

Sabrem dir les veritats i que ens les diguin

i els records amargs els tornarem dolços.

La primavera ens ha donat la llum

per trobar el forat de sortida.

I l’estiu portarà el seu fruit abundós altra vegada

i la tardor ens tornarà la grisor

i ens prepararà per retrobar de nou la mort.

Aquest és, fou i serà el ritme de la vida.

 
Dura Lex Sed Lex:  “La llei és dura, però és la llei”.

Aquest aforisme llatí és veu que només és aplicable a alguns, segons quan i segons com. Les lleis, que són fetes per complir-se, es veu que cada vegada són més subjectives i cada vegada és menys necessari complir-les.

Ho dic per tot el que ens toca patir –i ens tocarà patir, encara- en referència a l’Estatut. Qui hauria de fer complir la llei és el primer en no complir-la. I aquí ningú diu res. Vull dir, ningú important. Vull dir, algú que es podria i s’hauria de fer sentir. Vull dir el Govern, per exemple. Vull dir tots els partits catalans que un dia ens van fer creure que votar l’ Estatut era necessari i important.

Doncs es veu que no. Es veu que és tan poc important aquest llei que tots se la poden passar pel forro. Quin cas haurem de fer a les lleis d’ara en endavant? Caldrà seguir-les complint?. Segurament que si deixéssim de pagar a Hisenda, per exemple, al dia següent tindríem la policia a casa i cap a la garjola falta gent….

O sigui, que això de que la llei és la llei, res de res. Més aviat hauríem de dir: “feta la llei, feta la trampa”. Perquè si troben raons per a no complir l’Estatut, aprovat legalment a Madrid, ja podem trencar la baralla. Ja no hi han regles de joc ni hi ha res. I l’Estat de Dret, amb que s’omplen tant la boca ja no existeix. Darrerament cada cop en veiem més exemples. Quan convé il·legalitzar un partit es fan les pertinents lleis per fer-ho. Quan es vol posar algú a la presó o es vol que algú no en surti, s’agafa la llei pertinent i s’aplica “sui generis” …i tots contents i enganyats.

Si els romans alguna cosa bona van fer va ser fer lleis. I amb les lleis, un Imperi i uns ciutadans que creien que la llei els emparava. Aquí  aviat no ens quedarà res: ni llei que ens empari ni jutges que la facin complir.

Tags: Estatut de Catalunya, Justícia, Llei

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS