28 febr. 2009
Volem pa amb oli
Cal que expliqui per alguns amics no catalans que sé que em llegeixen des de molt lluny i que no saben gaires coses de la realitat catalana que el pa amb oli és una menja ben humil. Però, a la vegada és simbòlica. És simbòlica o bé s’hi ha tornat gràcies a la popular cançó:
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Si no ens en donen, si no ens en donen
no callarem…
o amb la variant:
ens el prendrem.
Dit en altres paraules: el menjar, o te’l donen o bé te’l prens. Tots tenim dret a menjar, encara que sigui un humil “pa amb oli”. Però també tots tenim dret a escollir el que volem menjar i a que no ens prenguin el poc o molt que és nostre i que ens hem guanyat amb les nostre pròpies mans i amb el suor del nostre front.
1. Demanar pa amb oli és no demanar res i demanar-ho tot. Podem començar per demanar pa amb oli i acabar amb un gran dinar. Les utopies s’aconsegueixen fent un primer pas.
L’acte dels “10.000 a Brusel·les per l’autodeterminació
de la nació catalana “ és quelcom similar: És demanar-ho tot. Alguns diuen que per no aconseguir res. Ja ho veurem. Tot és començar. A vegades, quan es comença un camí ningú sap on ens portarà. Tot depèn de les ganes, dels mitjans i de l’esforç que hi posem i també, no cal dir-ho de la paciència i la perspectiva històrica que tinguem. Totes les coses grans van començar essent petites.
Els de la plataforma “10.000 a Brusel·les per l’ autodetermi9nació” ens ho recorden:
La nació catalana és una nació sense estat propi amb més de mil anys d’història, actualment té la majoria del seu territori dins de l’Estat Espanyol, compta amb 13 milions d’habitants oficials, amb un llengua pròpia que compta amb una important i extensa literatura, amb una economia basada en els serveis i industrial i un PIB de 482
miliards (milers de milions) de dòlars (que representa el 30,5% del PIB espanyol i un PIBpc de més de 37.000 dòlars).
Històricament, la nació catalana fou una gran potencia dins d’Europa, arribant en el segle XIV a ser la nació més poderosa del Mar Mediterrani. Però al principi del segle XVIII, va perdre la independència en una guerra contra una aliança entre els espanyols i francesos.
Des de fa 300 anys els catalans han intentat sempre reconquerir la seva llibertat i malgrat guerres, persecucions polítiques i els darrers 40 anys de dictadura feixista, que ha estat sotmès la seva llengua i cultura, la identitat catalana segueix ferma i
plena de força per demanar poder ser reconeguda com un estat propi dins d’Europa.
La societat civil catalana, des de totes les seves institucions culturals, esportives i cíviques, està duent a terme moltes iniciatives per reivindicar el nostre dret d’autodeterminació com a poble europeu.
2. Per què ho demanem ara?
Ara que vivim en un món cada cop més globalitzat, Catalunya, i per extensió el conjunt dels Països Catalans, travessa una cruïlla
històrica difícil i confusa. El manteniment de la submissió durant tres-cents anys de la nostra nació per part de l’estat espanyol constitueix la llosa més gran per al nostre desenvolupament i, encara més, posa en perill la nostra supervivència com a nació dins d’una Europa on només es reconeixen els estats.
Ha arribat l’hora. El cul-de-sac a què ens han portat les recents reformes estatutàries com la de l’Estatut de Miravet, aprovat el 2006, després d’una forta retallada (i actualment a les mans del
Tribunal Constitucional espanyol, que pretén limitar-ne encara més les competències), hauria de fer reflexionar molt seriosament el conjunt de la classe política i de la societat civil del nostre país que vol un futur millor. Ha arribat el moment que els catalans i les catalanes decidim el nostre futur, és l’hora d’esdevenir sobirans com
a nació plenament reconeguda en el context internacional per desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.
Els darrers anys la política, tant catalana, com espanyola i europea, ens ha ensenyat que no hi ha cap més alternativa, per poder ser catalans amb els mateixos drets i deures que altres pobles d’Europa, que disposar d’un estat propi. Per això cal que anem a Brussel·les a demostrar la nostra voluntat de ser un estat membre de
la Unió Europea.
2 respostes
Realmente se sabe poco de Catalunya en el mundo. España ha sabido ocultar muy bien esa realidad y todas sus inquietudes.
Un abrazo, Jaume, y que tengan suerte en sus reivindicaciones
jaume me n’has fet venir ganes, ara mateix vaig a berenar i faré un pa amb oli i el veig migs i posaré les teves reflexions i veritats contades en el teu post, serà una menja deliciosa el que no se si amb faran profit tantes atrocitats, per si de cas pa amb oli sol, bon profit, josep