A PEU

“Voluntariat per la llengua” és un programa que facilita aprendre a parlar català, per mitjà de converses cara a cara i individualitzades, entre una persona que normalment el parla i una persona que el vol aprendre.

Ahir vaig tenir la meva primera trobada com a voluntari amb la persona que se m’ha assignat: l’Ahmed. Quan ens vam trobar a la plaça de Mollerussa per anar fer un cafè -després d’haver quedat per telèfon- em vaig endur una agradable sorpresa: ja coneixia l’ Ahmed de les classes de castellà que li vaig fer anys enrere. També ell va dir-me que li agradava que jo fos altre cop el “seu professor”, ara de català, perquè tenia ganes d’aprendre’n.

Però no és aquest el tema, pròpiament, del que vull parlar. La trobada amb l’ Ahmed m’ha fet pensar en com han organitzat els nostres governs el tema de l’ aprenentatge del català per als nouvinguts. Des del meu punt de vista, força malament. Si volem que el nouvingut aprengui català i el faci servir en la seva vida diària li hem de donar més facilitats. L’ hem d’ajudar. Hi hem de destinar més recursos. No n’hi ha prou que persones com jo mateix, amb més bona voluntat que res més, fem el que haurien de fer els governs.

Jo no en sóc pas expert en aquest tema  –pobre de mi-, però sí que puc parlar amb una certa experiència de com hem dut aquest tema aquí a Mollerussa. Durant vora de 15 anys he fet voluntàriament classes de català i castellà a emigrants, en un programa que porten junts Càritas i Creu Roja. Les classes les havíem de fer els dissabtes a la tarda o als vespres, sense gaires mitjans i sense cap recolzament oficial. Dificultats en trobar professors i dificultats en donar continuïtat a les classes. Dificultats en trobar locals i espais adequats (des d’aquí gràcies als germans de La Salle i a l’ Institut per oferir.nos  de forma desinteressada les seves aules). En fi, més bona voluntat que res més. Hem fet els que hem pogut un bon grapat de voluntaris, però em sembla que amb això no n’hi ha prou.

La realitat és que la majoria (fora dels llatinoamericans) primerament volien aprendre castellà. En certa manera és lògic ja que moltes vegades són gent que no sap si es quedarà a Catalunya o no. Però després jo sempre mirava de despertar-los la necessitat d’aprendre també català si es quedaven aquí entre nosaltres.

He tingut experiències de tots tipus: Alguns que han fet el pas i els trobes pel carrer i ja parlen català i altres (la majoria) que no han fet el pas i s’han quedat amb el castellà.

Per això aquest any, després de deixar un parell d’anys les classes una mica decebut, he volgut experimentar aquest programa de “Voluntaris per la llengua”, que sé que funciona prou bé. Ja us explicaré com em va aquesta nova experiència i us animo a sumar-vos-hi si teniu temps i ànims per a fer-ho.