04 febr. 2009
Adéu, Andrés.
Avui hem enterrat l’Andrés. Feia 30 anys que estava a la Casa Familiar Santa Anna del Castell del Remei a cura dels Germans franciscans de Creu Blanca. El van portar de la seva Almeria natal cap a Sevilla i, des d’allà cap al Castell del Remei quan van obrir la llar d’acollida de minusvàlids psíquics i físics profunds.
Aquesta casa era casa seva. Una casa que hauria de visitar tothom. Una visita a aquesta casa d’acollida impacta i et fa pensar. Hauria de ser una visita obligatòria per a tothom. Potser ens adonaríem la sort que tenim la majoria… Veuríem que ens ha tocat la loteria sense haver-hi jugat.
Els Germans, cuidadors i amics que durant aquesta colla d’anys l’hem tractat el trobarem a faltar.
Amb la seva cadira de rodes elèctrica (al darrere hi havia posat una inscripció que deia “Esta silla és un 4 X 4”) anava i venia per tot arreu. Era un autèntic tot terreny. Ja s’havia convertit en tota una institució. Cada dia venia al taller a Mollerussa, amb un grup de companys del Castell.
Deia que el trobarem a faltar perquè ja no li podrem fer més bromes amb el Madrid (era un madridista de soca-rel) i ell tampoc ens ens podrà fer als barcelonistes. Era la cançó de mai acabar, segons hagués guanyat un o altre equip…
Ja no podrà anar a fer més “carajillos” al bar. Ja no podrà agafar més aquells “cabreos” monumentals; ja no podrà mirar més amb aquell somriure sorneguer, que hom no sabia si es fotia de tothom o què volia dir…
Tindríem mil anècdotes per explicar. Mil històries. Mil vivències…
Des d’aquí vull fer un homenatge als Germans Franciscans que l’han ajudat a viure millor durant tants anys. Però, sobretot, que l’han ajudat a morir. Ells han estat al seu costat sempre. També hi han estat al moment de la seva mort.
Adéu, Andrés.
5 respostes
Adéu Andrés….
Una abraçada Jaume… gràcies
Tal com molt bé dius, Jaume, tots els que hem tingut la sort de conèixer l’Andrés tenim moltes vivències per explicar i compartir… Jo, particularment, em quedo amb els somriures que m’arrancava fruit de les seves bromes i comentaris.
Adéu Andrés, sempre ens quedarà una part de tu en els nostres records.
Anna
Jaume, m’agradat molt el teu escrit. És una bona manera d’ajudar a superar el dol per la pèrdua d’una persona molt estimada, crec que tant els companys d’ACUDAM com els de La Llar Sta. Anna varem ser la seva família i els seus amics.
Gràcies per aquests records, Jaume.
Has sabut fer-me reviure la presència de l’Andrés.
Felicitats pel teu bloc!
Hola Ramon: El vas conèixer l’ Andrés? Era tot un personatge… Gràcies per llegir el blog. Una abraçada