04 febr. 2009
Adéu, Andrés.
Avui hem enterrat l’Andrés. Feia 30 anys que estava a la Casa Familiar Santa Anna del Castell del Remei a cura dels Germans franciscans de Creu Blanca. El van portar de la seva Almeria natal cap a Sevilla i, des d’allà cap al Castell del Remei quan van obrir la llar d’acollida de minusvàlids psíquics i físics profunds.
Aquesta casa era casa seva. Una casa que hauria de visitar tothom. Una visita a aquesta casa d’acollida impacta i et fa pensar. Hauria de ser una visita obligatòria per a tothom. Potser ens adonaríem la sort que tenim la majoria… Veuríem que ens ha tocat la loteria sense haver-hi jugat.
Els Germans, cuidadors i amics que durant aquesta colla d’anys l’hem tractat el trobarem a faltar.
Amb la seva cadira de rodes elèctrica (al darrere hi havia posat una inscripció que deia “Esta silla és un 4 X 4”) anava i venia per tot arreu. Era un autèntic tot terreny. Ja s’havia convertit en tota una institució. Cada dia venia al taller a Mollerussa, amb un grup de companys del Castell.
Deia que el trobarem a faltar perquè ja no li podrem fer més bromes amb el Madrid (era un madridista de soca-rel) i ell tampoc ens ens podrà fer als barcelonistes. Era la cançó de mai acabar, segons hagués guanyat un o altre equip…
Ja no podrà anar a fer més “carajillos” al bar. Ja no podrà agafar més aquells “cabreos” monumentals; ja no podrà mirar més amb aquell somriure sorneguer, que hom no sabia si es fotia de tothom o què volia dir…
Tindríem mil anècdotes per explicar. Mil històries. Mil vivències…
Des d’aquí vull fer un homenatge als Germans Franciscans que l’han ajudat a viure millor durant tants anys. Però, sobretot, que l’han ajudat a morir. Ells han estat al seu costat sempre. També hi han estat al moment de la seva mort.
Adéu, Andrés.
