A PEU

Els que han visitat el camp d’extermini d’Auschwitz expliquen que és una visita que no es pot oblidar mai més. Cal fer-la amb silenci, lentament i amb esperit observador i reflexiu, perquè és un lloc on s’hi poden aprendre moltes coses. És el temple de l’horror i del dolor humà. Un testimoni viu d’on pot arribar la maldat humana. Un lloc de dolor i vergonya, per causa de les idees delirants d’un boig, que va voler dur-es fins a unes conseqüències extremes. El resultat ja el sabem: més de tres milions de persones mortes només en els camps d’extermini.

És una mica preocupant el que estem veient a Europa aquests darrers anys: sembla que augmenta la xenofòbia, el racisme, els discursos populistes i sembla que cada vegada hi ha més gent que pot expressar sense cap mena de pudor que és nazi. I la societat què fa? Dóna prou respostes i prou contundents a aquestes formes intolerables de violència? A vegades sembla que encara vivim en situació d’amnèsia col·lectiva i mirant cap a un altre costat fent-nos els desentesos. I la cosa és prou greu per tal de que comencem a reaccionar.

L’agressió racista al metro de Barcelona que els mitjans de comunicació expliquen aquests dies n’és una mostra més. Cada dia hi ha més beneits que graven i pengen –sense cap tipus de pudor i sense massa por- a les xarxes socials aquest tipus d’agressions. I, perquè normalment no passa res, ho segueixen fent i sembla que la cosa va en augment. El mateix noi que va penjar aquesta agressió titulava el video penjat a Youtube:  “Nazis agredint un xinès al metro de Barcelona”.  Quan va adonar-se que hi començaven a haver reaccions va afegir: “El del vídeo no sóc jo, jo sóc el que grava, ell és un camarada rus, el xinès ens estava insultant i el rus el va fer callar”.  I quedava tan tranquil…

El més positiu que trobo d’aquest trista història és que sembla que la gent ha començat a reaccionar. Se n’ha fet ressò de la noticia, s’ha seguit aquesta mala gent fins a saber qui són, com s’organitzen i amb quina impunitat actuen. És una notícia excel·lent que hi hagi reaccions d’aquest tipus. És bo i és signe de que , sortosament, no està tot perdut. La guerra no està guanyada encara, però potser anem guanyant petites batalles.

Partits com  Plataforma per Catalunya (PxC), partit xenòfob i d’extrema dreta, i personatges sinistres d’altres partits –com García Albiol del PP de Badalona, o alguns personatges de Ciudadanos que tenen relacions íntimes amb aquests grups pro-nazis- haurien de ser posats a la llum, que tothom pogués saber qui són, bandejats obertament per la ciutadania, denunciats de seguida, i perseguits per la policia. En països que es proclamen democràtics aquestes coses no succeeixen. A Alemanya tenen ben present on porten aquests camins i ho tallen radicalment. Caldria fer igual aquí perquè, com més temps passem, més costarà eradicar aquesta plaga.

A tots aquests nois tan eixerits i tan pinxos que es declaren obertament nazis, una de les coses que els jutges haurien de fer quan els portin al seu davant és fer-los fer una visita –guiada i ben explicada- als diferents camps d’extermini que encara es poden visitar a Europa. Potser aprendrien què s’hi amaga sota la la paraula d’origen grec Holocaust (“sacrifici per foc”), què és això de “races pures”,“races superiors i inferiors” i què vol dir respecte als drets de les persones i dels pobles.

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir-la: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que aquesta piulada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i manifesta clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: “És català tota persona que viu i treballa a Catalunya”, frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d’altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que siguin i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i estigui on estigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que molts catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria de cap manera tenir com a veïns, catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns “forasters” amb els quals fa de molt bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa des de fa segles i que aquí hi cap tothom que vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada: qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora; i m’agradaria que m’expliqués també quins són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són totes iguals o si els impostos que paga l’ Anglada valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han unes races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho, vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja pot començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!