Etiqueta arxiu 'Voluntariat'

01 gen. 2016


Només vida

Classificat com a SOCIETAT,Valors,Vida i mort

La millor notícia que podíem llegir avui, el primer dia d’un nou any, és que ha estat localitzat amb vida el nen de 3 anys desaparegut a Camós, al Pla de l’Estany. El nen va desaparèixer ahir a la tarda mentre jugava amb altres companys prop de la casa rural Can Serrallonga, situada en una zona boscosa d’aquest municipi, mentre els seus pares descarregaven el cotxe per passar el cap d’any en una casa rural.
Aquella coneguda frase “Any nou, vida nova” jo la deixaria en “any nou, vida”. Simplement vida. De fet, la vida sempre és nova. Sempre passa alguna cosa encara que no vulguem. No cal dir que, si volem, en passen moltes més de coses. El nen ha estat trobat amb vida després de que més de 500 persones han passat tota la tarda del 31, tota la nit de cap d’any i tot aquest matí buscant-lo. Segurament que ha estat la nit de cap d’any més profitosa de la seva vida. Han perdut temps i forces per salvar una vida. Avui podran menjar els torrons i podran brindar amb cava ben satisfets de tot el que han fet tant els que ho havien de fer per obligació com els que ho han fet voluntàriament. Caldria que la societat agraís a tots ells les hores, els maldecaps, el fred, el cansament i l’ansietat que han posat buscant el nen.
Una societat que tingui gent així és una societat viva. Ja sabem que hi ha molta gent egoista, gent que només mira per ella mateixa, gent que només sap destruir en lloc de construir. Però només que n’hi hagi uns quants com aquests que han estat capaços de buscar el nen en una nit de cap d’any, deixant l’escalfor de la llar, la família, el raïm i els torrons, ja estem salvats. Heu vist mai el rastre que deixa una tortuga a l’arena de la platja quan torna al seu mar salvador? Doncs això mateix és el rastre que han deixat aquest munt de persones aquestes darreres hores. Un rastre salvador, un rastre que aquesta família no esborrarà mai de la seva memòria. Mentre hi hagi persones que vulguin deixar aquest rastre d’estrelles en el seu camí, el món està salvat.
Tots podem deixar un rastre bo si volem. No seria mala imatge en un primer dia de l’any la d’una tortuga anant cap al mar; com no ho seria la d’aquest munt de gent buscant frenèticament i sense parar el nen perdut. Són imatges que hauríem de guardar i imitar, preguntant-nos si tots nosaltres serem capaços de deixar un bon rastre com ells mirant de crear vida. Simplement vida. Perquè la vida que creem entorn nostre amb bons sentiments envers els demés sempre serà nova i donarà fruit.
Quina mena de petjades voldré deixar jo en aquest nou any?

No hi ha resposta

19 abr. 2013


Voleu un llibre per Sant Jordi?

Classificat com a Blogs,Pobresa,SOCIETAT,Voluntariat

con cartones por la calleCada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Una resposta fins a ara

22 nov. 2008


Regal d’idees.

Classificat com a CÀRITAS,PSICOLOGIA,Voluntariat

xxxxx.jpgAcabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

No hi ha resposta