Etiqueta arxiu 'Vida i mort'

06 des. 2008


Els colors de la vida i de la mort.

Classificat com a Poesia,Vida i mort


CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Una resposta fins a ara

11 nov. 2008


Avui ha mort un amic.

Classificat com a Vida i mort

Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas.

Però quan ens toca d’a prop la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

“Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t’allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)… i si el guanyes, seràs més humil, més agraït…. per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser”.Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d’elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.

 PARADA I FONDA

Ha arribat el moment

de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix

davant del mirall

per fora.

I mirar-se una bona estona per dins

amb els ulls ben oberts,

sense mentides

i sense enganys.

Cal posar un mirall

darrere l’espatlla

per veure bé què arrosseguem,

quines coses la vida ens ha anat carregant.

Ens caldrà veure què ens sobra

i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,

o potser començar a carregar,

ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta

-en el bon sentit de la paraula-

i veure si no hem canviat de jaqueta

-en el mal sentit de la paraula.

3 respostes

« Següents