A PEU

Hi  ha una història- sigui vertadera o no- sobre Alexandre el Gran que em sembla prou interessant per recollir-la en aquests dies .

S’explica que trobant-se a la vora de la mort, el gran rei de Macedònia va convocar als seus generals per comunicar-los que volia que el seu taüt fos portat a coll, transportat pels propis metges de l’època.També els va demanar que els tresors que havia conquerit fossin escampats pel camí fins a la seva tomba. Finalment, els va insistir que les seves mans quedessin balancejant en l’aire, fora del taüt, a la vista de tothom.

Sorprès, un dels seus generals va voler saber quines raons hi havia darrere de tan insòlites peticions. Alexandre el Gran li va respondre: "Primer, vull que els més eminents metges comprenguin que, davant la mort, no tenen el poder de curar. Segon, vull que tot el poble sàpiga que els béns materials conquistats, aquí romandran. I tercer, vull que tothom vegi que venim amb les mans buides i que amb les mans buides hem de marxar ".

A vegades sentim por a la mort. Antigament era molt natural que els nens
veiessin morir a casa seva els avis, els pares o germans. La mort no s’amagava. Era un fet assumit de forma força natural. Ara s’amaga i se’n parla amb cert to misteriós. S’oculta i ens fa por de parlar-ne. No hauria de ser així, i encara menys en una persona que tingui fe. Aquests dies de Setmana Santa podríem pensar una mica en aquests història i podríem pensar -els que siguem creients- amb la mort de Jesús i amb tot el sentit que Ell li va donar. Serà bo pensar en la mort i en la seva Resurrecció, que fa reviure totes les esperances,  a pesar de que la mort sigui essent una pregunta sense resposta, un misteri i una porta tancada que a tots ens fa respecte traspassar. Però reflexionar-hi ens anirà bé perquè també ens farà pensar en la vida i en el sentit que li donem. I això també sempre ens anirà bé.

Tags: Pasqua, Vida i mort

Aquests dies he estat buscant una papers on hi tenia uns escrits antics. No els he pogut trobar enlloc. Una vegada vaig perdre una agenda i em va semblar que perdia mitja vida.

La vida està feta de pèrdues i trobades. Es perden coses i se’n troben altres. Algunes vegades s’hi guanya i altres vegades s’hi perd. Es perden tresors i es troben trastos inútils. Es perd or i es troba purpurina. A vegades és al revés: és perd poc i es troba molt. La vida és així i és això.

Eduardo Galeano -sempre tan lúcid i quasi sempre una mica pessimista- té un text molt profund que parla de les pèrdues:

Mientras dura la mala racha, pierdo todo.
Se me caen las cosas de los bolsillos y de la memoria:
pierdo llaves, lapiceras, dinero, nombres, caras, palabras.
Yo no sé si será gualicho de alguien que me quiere mal
y me piensa peor, o pura casualidad,
pero a veces el bajón demora en irse
y yo ando de pérdida en pérdida,
pierdo lo que encuentro, no encuentro lo que busco,
y siento mucho miedo
de que se me caiga la vida en alguna distracción
Eduardo Galeano

Jo penso que hi han dos tipus de pèrdues: Unes són les involuntàries, que són les que generalment ens fan mal i ens saben greu, perquè són pèrdues de coses que estimem o necessitem per seguir vivint. Les altres, són les voluntàries. Perdem coses que volem perdre; coses que volem abandonar; coses que ens fan nosa; coses que no necessitem. Són pèrdues que produeixen un cert descans i una alegria íntima. Com aquell que es treu un pes de sobre.

A vegades perdem coses que no havíem valorat fins al moment de la pèrdua. Llavors ens adonem de la seva importància. Quan perdem una agenda perdem una part de la nostra vida perquè allà hi haurà adreces, telèfons i persones que ja no retrobarem mai més, encara que ara a través d’internet, les xarxes socials i altres mecanismes és molt més senzill el retrobament i tenim molts més recursos per trobar allò que no havíem pensat retrobar mai. Jo mateix he gaudit d’aqueta grata experiència i m’he retrobat amb gent que havia fugit de la meva vida i, de cop, ha tornat amb molta alegria de part meva.

Altres vegades les coses i les persones tornen noves, renovades, diferents, transformades. I aquests encontres inesperats ens fan sentir nous, ens renoven a nosaltres i ens fan veure la vida des d’una nova perspectiva, molt més rica, més flexible, més complerta, més sàvia. És com en un dibuix, on el fons és tan important com el mateix dibuix, perquè el ressalta, li dóna perspectiva i dimensió.

Per tant, no ens desesperem davant d’una pèrdua perquè generalment darrere d’ella hi segueix una trobada, un encontre inesperat i, a voltes, millor. Les coses materials quasi sempre tornen d’una manera o altra. I si no tornen , no hi fa res. Amb les persones és diferent: Algunes és millor que no tornin. Altres, –les que estimem- sí que són una autèntica pèrdua; un dia se’n van, però hem de creure que no pas definitivament, perquè el record i la memòria les mantenen vives mentre hi hagi algú que les recordi a través de la ment i el cor.

I mentre hi hagi esperança, esperances i il·lusió, tot segueix viu..

Tags: Pèrdues, Vida i mort

Aquí estan els miners xilens. Ja són fora. Contents i una mica fotuts. Allà a baix era una cosa i aquí dalt n’és una altra. Veig angoixes que aniran aflorant a partir d’ara, barrejades amb la pols de la mina  i amb la pols del desert d’ Atacama. Totes dues realitats igualment dolentes i polsoses. A partit d’ara hauran de conviure altre cop amb la mateixa pols de sempre dels carrers i de les cases. Amb la pols de l’ànima acumulada en la foscor.

Han nascut de nou i segurament han nascut amb ells somnis nous que els faran caminar cap al mar o cap al cel. I en el camí hi trobaran rierols i serralades; pedres i més pols. Pluges i tempestes. I soroll, molt soroll, que els farà enyorar potser el silenci de les profunditats.

La seva vida serà una nova vida. Però, a la vegada, serà la mateixa vida de sempre que eternament dóna voltes al voltant de la pobresa. Es retrobaran de nou amb les boniques llunes plenes que hi ha sota el coll de les seves dones; amb les selves verges prop del melic ; amb el doble sol sota l’esquena protegint tota la seva figura. I en el centre, el lloc del plaer, el lloc de l’inici de tot, el lloc on viuen els éssers, el seu ventre d’aigua pura. D’allí van sortir aquells nens que els esperaven frisosos a la boca de la mina i segurament que en sortiran més. Un fills que els tocarà tornar a les profunditats; uns fills que hauran de tornar inevitablement a la mina; un fills que potser els tocarà quedar altra vegada enterrats en la pobresa i la foscor de les seves vides. Unes vides que quedaran segurament preses en la presó d’un desert on les sortides són molt poques i la pobresa és molta.

Tags: Vida i mort

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort

Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas.

Però quan ens toca d’a prop la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

“Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t’allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)… i si el guanyes, seràs més humil, més agraït…. per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser”.Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d’elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.

 PARADA I FONDA

Ha arribat el moment

de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix

davant del mirall

per fora.

I mirar-se una bona estona per dins

amb els ulls ben oberts,

sense mentides

i sense enganys.

Cal posar un mirall

darrere l’espatlla

per veure bé què arrosseguem,

quines coses la vida ens ha anat carregant.

Ens caldrà veure què ens sobra

i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,

o potser començar a carregar,

ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta

-en el bon sentit de la paraula-

i veure si no hem canviat de jaqueta

-en el mal sentit de la paraula.

Tags: Vida i mort