A PEU

Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorenques?…

Per altra banda, però, també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple,  Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto”. Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría… Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda”.

I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, és a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort!. Potser ha avançat la gira perquè té por que li passi com al seu amic Sabina… I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris…

I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir de l’avís d’un company nostre que va aixecar la llebre  dient-nos que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i ens va faltar temps per començar a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en què a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.

Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això la nostàlgia del passat mai no pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.

Tags: Vellesa

El teòleg Romano Guardini, en la seva obra sobre les edats de la vida, ens fa una advertència: seria una visió molt infantil considerar la joventut com l’etapa més valuosa de la vida. De fet, sembla que en l’actualitat un dels models de realització personal que la nostra societat subratlla és el de l’ “etern adolescent”. L’adultesa i encara més, l’ancianitat, semblen etapes a les quals ningú vol arribar i a les que no es vol mirar, fent-les invisibles socialment. Com a màxim, els jubilats es valoren com un estament amb una bona font d’ingressos de la qual se’n pot treure bon profit. Potser de mica en mica ens anirem convencent i valorarem haver pogut arribar on hem arribat i serem conscients del gran valor que pot tenir l’etapa que ens toca viure.

De totes maneres, sempre arriba aquell moment en la nostra vida que, per causa d’un desgavell de la salut o d’algun altre inesperat daltabaix, sembla que agafem consciència i ens enfrontem silenciosament amb el fet d’envellir i, per tant, amb les nostres pròpies pors. I un dia com el d’avui –dia dels difunts– és un moment especialment alliçonador, sobretot si fem un passeig pausat i tranquil pel cementiri. Allà hom s’adona que som ben poca cosa i que la vida és una realitat ben efímera. Només cal mirar les fotos i veurem com hi ha molts vells, però també s’hi veuen cares ben joves. Per tant, faríem bé de valorar en el seu just valor cada etapa de la vida, amb les seves pròpies virtuts i les seves inevitables limitacions. Cada etapa els tenen i no cal amagar-los; més aviat caldria acceptar-los.

La vellesa és, especialment, un temps d’acceptació de la pròpia vulnerabilitat, de les limitacions i de la relativització que ens caldria fer de les coses. No cal ser tan ric com l’ Amancio Ortega (propietari de la cadena de roba Zara i, com acaben de dir a la TV, l’home més ric d’Espanya) per a intentar ser feliç. Una de les experiències més enriquidores i alliberadores és l’amor d’acceptació: saber estimar i saber-se estimat i acceptat; saber mirar més cap endins que no pas cap enfora; canviar la mirada sobre les coses, sobre les persones i, en definitiva, sobre la vida. Escriu Guardini: “Deixen de ser prioritaris alguns successos i realitats que marquen el moment. Cedeix la vehemència amb que absorbeixen el pensament i la força emocional del cor. Moltes coses que semblaven de màxima importància deixen de ser-ho, mentre que d’altres, que semblaven insignificants, adquireixen intensitat i pes “.

Per poder viure realitats noves cal morir al que ja no és; per obrir-se al que ve, cal deixar anar el que ja no podrà ser. Diu el filòsof jueu Martin Buber que no s’aconsegueix envellir satisfactòriament sense més ni més i que cal preparar-se bé per a aquesta etapa en què es perden moltes coses i cal desprendre’s de moltes altres per poder alliberar-se interiorment. Per a Buber el gust perdut pel que vam viure amb anterioritat ens obliga a recomençar constantment, amb un horitzó d’esperança en el que vindrà. No és fàcil trobar una resposta als dolors i pèrdues que porta l’envelliment, però tots els testimonis dels que viuen la seva vellesa amb alegria, coincideixen que el millor camí és l’acceptació d’un mateix i de la realitat tal com se’ns presenta. El viure en la veritat i des d’allà reconciliar amb si mateix, acceptant els propis límits i curar les ferides del passat des de l’experiència de l’amor incondicional (de Déu, els que som creients i dels homes qui no ho sigui). L’amor ens mou a veure les coses amb una nova mirada i ens torna la pau. La vida només pot realitzar-se si ens acceptem amb tot: amb els nostres èxits i fracassos.

Els autors d’espiritualitat de la tradició jueva i cristiana sostenen que és necessari el cultiu de certes virtuts pròpies de l’ancianitat, per envellir bé. I quines són aquestes virtuts fonamentals?

Entre elles podem trobar la paciència, que en el seu origen grec (hipomoné) significa mantenir-se ferm, resistir o carregar, és una virtut on els ancians sostenen als joves que malgrat les seves forces, desesperen i no saben suportar. Els pacients són com columnes que sostenen als que no saben esperar, són persones que regalen esperança.

La benevolència n’és una altra. És un eixamplament del cor, una mirada que no jutja i que regala misericòrdia perquè accepta la fragilitat en la seva pròpia història personal. Les persones que han mirat de que el seu cor es torni com una casa gran on tots puguin sense sentir-se jutjats, irradien tendresa i suavitat en el tracte amb els altres.

Una altra virtut més fàcil de conrear a la vellesa és la llibertat, perquè ja no necessiten guiar-se per les expectatives alienes i expressen les seves opinions sense por. No necessiten crear una imatge, són lliures per ser qui són de veritat. Tot i que es sentin més dependents físicament, poden créixer en una independència interior que no és fàcil d’aconseguir en la joventut. Haver de desprendre’s de moltes coses els fa guanyar llibertat per no lligar-se a res. No han de demostrar res! I ells sembren un espai de llibertat on altres tenen por de ser ells mateixos.

El cultiu d’un cor agraït determina la qualitat de vida. La gratitud ens fa viure feliços, en canvi, la queixa ens va assecant interiorment. En l’ancianitat la gratitud és una llum sobre els records, perquè qui té alguna cosa per agrair té un tresor que ningú li podrà treure, ni encara en els moments de major patiment.

Una virtut que la societat d’avui necessita rebre més que mai de la gent gran és la serenitat. No una indiferència estoica, sinó la capacitat de veure amb més profunditat els esdeveniments i les persones, de contemplar la realitat sense voler canviar-la deixant que les coses es manifestin des del que són. La serenitat es necessita per poder conversar amb profunditat, per poder arribar al cor dels altres, per rescatar-los de la seva enrenou quotidià. La serenitat és una consciència madura del temps i no es deixa arrossegar per pressions de cap tipus.

El teòleg alemany Karl Rahner estava convençut que una tasca important que han de complir les persones grans és la de ser un pont entre les generacions i mediar entre les vellesa i la joventut, sent mediadors que ens ensenyen a veure amb major obertura i profunditat la vida. Que no visquin aïllats sinó enmig de la societat, lliurant la riquesa de la seva saviesa i de les seves virtuts.

Molts també narren com la vellesa els va fer més sensibles als altres, als gestos quotidians d’atenció i amistat i van adquirir una sensibilitat més gran per agrair detalls de la vida que en altres etapes passen desapercebuts. Un món necessitat de compassió i tendresa, necessita d’homes i dones que ens tornin la sensibilitat pels altres i per la natura.

Envellir és un art, va dir algun autor. Però envellir també és un do i una tasca. Acompanyar algunes persones en diferents etapes de la vida m’ha confirmat el que tants ancians m’han ensenyat: que envellir és un art que requereix preparació. De nens ens preparen per a la nostra joventut, en la joventut ens preparem per a la nostra vida adulta, però no es parla encara gaire de la preparació per a l’envelliment. Com bé va ensenyar Heidegger, l’home és un ésser-per-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i això l’ angoixa, perquè la mort és l’única possibilitat present en tots els moments de la seva existència. I més encara, la vida autèntica només és possible quan no es nega la realitat de la mort vivint en la frivolitat, sinó quan es viu amb la consciència de la pròpia finitud. El coneixement de la pròpia limitació és la possibilitat d’una existència autèntica. Aquesta consciència es fa més real de manera particular en l’ancianitat i les preguntes pel sentit de la vida ja no són tan fàcils d’evadir.

Tags: Vellesa, Vida i mort

Ahir llegia una interessant entrevista a Vila Web amb l’escriptora Isabel-Clara Simó on parla de la seva darrera novel·la i també de moltes altres temes. És una veu que es fa escoltar aquesta dona i sempre és una delícia llegir les seves obres. Em va estranyar, però, la seva resposta tan contundent a aquestes preguntes del periodista:

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

Permeteu-me que no hi estigui del tot d’acord avui amb l’admirada escriptora. Fer-se gran no és una merda. El que és una merda és el fet de no saber-ho acceptar. Ja ho sabem que el deteriorament físic va arribant inexorablement a mida que hom es fa gran, que acostuma a ser una circumstància no gens agradable i que ens costa acceptar-la a tots. Però també és veritat que si arribem a ser capaços d’acceptar aquesta realitat podrem viure amb molt més equilibri, intensitat i fins i tot riquesa. Ella bé accepta, en la segona pregunta que li fa el periodista, que ara de gran té molt més ofici i més recursos a l’hora d’escriure. Al meu entendre és el que hauríem d’intentar aprendre tots plegats: adquirir ofici, fer servir l’experiència i buscar els recursos necessaris per tal de poder viure la vida amb tot el sentit i de la forma més rica possible.

La vida pot ser una merda en plena joventut o fins i tot en plena infantesa. Només cal fer una ullada al nostre voltant per veure els calvaris que han de viure alguns infants o joves a qui no podríem dir pas que els hagi tocat la loteria… La salut, la felicitat, les oportunitats o el benestar no son pas patrimoni exclusiu dels joves. Quants joves no envegen la pau i la tranquil·litat de mols vells!.  Els que som pensionistes encara podem gaudir d’una pensió –potser no massa generosa. Però qui pot assegurar una pensió als joves d’avui? Quants infants no voldrien una llar i els recursos econòmics de mols vells, quan ells ronden esmaperduts per aquests camins freds d’aquesta freda Europa tot fugint de les barbàries que viuen els seus països!. Ser vell pot ser una merda, de la mateixa manera que pot ser-ho qualsevol altra edat.

Per això vull acabar aquest apunt d’avui amb un text anònim que va escriure un vell a un adolescent a qui la mort li va arrabassar un amic. No sé qui és l’autor, però trobo una gran saviesa en les seves paraules. Aquesta és la carta que va rebre aquest noi que, enfonsat per la mort del seu millor amic, va escriure un missatge Reddit buscant consell: “El meu millor amic s’ha mort. No sé què puc fer…”. De manera anònima, rebia aquesta carta d’un avi usuari de la xarxa social on li donava consell:

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.
M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se’m fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.
Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.
Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.
És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.
Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.
Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.
En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.
Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents.”

Text extret de la pàgina web Adolescents.cat

Tags: Jubilació, Vellesa

Tags: Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Tags: Castellnou de Seana, El Pla d'Urgell, Emocions, Familia, Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Tags: Història, Vellesa

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.

Em van explicar el cas d’una senyora -ja gran- que es va posar a estudiar literatura i, al principi, els companys de curs –quasi tots ells nois i noies molt joves- li qüestionaven força la seva elecció i el seu gust de seure en aquells bancs de la universitat envoltada de gent amb una notòria diferència d’edat. La veien molt gran i, per tant, els semblava que ja no li podien quedar gaires anys de vida i tampoc veien que aquella opció fos per trobar una feina. Quan un dia li van preguntar pel “quid” de la seva elecció, ella els va dir que no ho feia per tenir un títol, ni per guanyar-se la vida sinó que ho feia simplement pel simple i senzill plaer de saber. Els deia que davant de la infinitud del saber tant era disposar de dos anys de vida que de cinquanta o cent. Ni que Déu li regalés 100  anys més de vida no arribaria a poder saber res més que una molt mínima part del que la humanitat ha descobert, investigat, escrit o ha fet.

Per tant, la pregunta no era el “per què” ho feia sinó el “què”. Motius en trobaríem molts i cada persona té els seus, tots molt legítims i segurament que molt valuosos per a cadascú. L’important de veritat és el “què”, o sigui el saber (la saviesa) per sí mateix, el fet d’aprendre, el fet de desenvolupar la ment, el fet de voler ser millor i anar més enllà un mateix. Llegir, pensar, aprendre coses noves ens fa nous a tots. Fa que no ens acabem d’estancar del tot i, per tant, podrir-nos. L’aigua estancada es podreix. Les persones també, si no són capaces de sortir de seu petit món particular, un món que -amb els anys- generalment anem reduint. l’anem fent més petit i el construïm sense mires a l’exterior de nosaltres mateixos. Les mateixes limitacions pròpies de l’edat ens limiten físicament i intel·lectualment, si no vigilem.

Trobo que és bo que els ajuntaments, les universitats, els centres culturals, les associacions i tothom que pugui organitzi coses de tipus cultural i trobo que està molt bé que la gent gran s’hi apunti, ells que disposen generalment de més temps i més oportunitats. La vida d’un jubilat pots ser feta de viatges de l’ IMSERSO -que estan molt bé i també són molt necessaris- però també d’aquesta altra vessant més intel·lectual i enriquidora del món dels llibres o d’internet. Internet és una altra gran possibilitats que ens regala la vida actual per tal de desenvolupar de mil formes diverses la nostra ment i el nostre esperit. Podem anar de Marx a Jesús, de la filosofia ala teologia, de la literatura a la cosmologia en pocs minuts perquè els mitjans actuals ens ofereixen totes aquestes possibilitats fins i tot sense sortir de casa.

Jubilats, aprofiteu-ho!.

Tags: Vellesa

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
– ¿Vostè és del Municipi?
– Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
– Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

– Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
– Es veu que a vostè li agraden les plantes!
– Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
– Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
– ¿Vostè és jubilat?
– Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
– Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
– És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
– Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
– Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
– Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
– Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
– Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
– Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
– La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
– És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Tags: Jubilació, Valors, Vellesa

Foto de www.elporquet.blogspot.com

Com diu la cançó que he transcrit més avall, quan sigui gran vull ser jubilat. Aquests dies, parlant amb companys que estem a prop de la jubilació o que ja estan jubilats de fa poc, dèiem que quan ens atansem a l’edat de la jubilació comencem a mirar la vida des d’una altra perspectiva. I és així perquè tota la vida canvia i ens hem de preparar mentalment per a ser i viure diferent. Diuen que no tots ho saben fer i que alguns ho passen malament.

Algú deia que quan un envelleix és més difícil fer amics, però encara és pitjor viure sense. Viure sense amics seria com tancar-te en una cel · la sense aigua i sense llum. Per sort, actualment hi ha els centres de gent gran que són llocs de trobada i relacions, que serveixen per facilitar la convivència i brinden la possibilitat de trobar, fomentar i engrandir l’amistat. També hi han els voluntariats de tota mena que fan que puguin omplir el temps fent coses útils per a la societat i per a ells mateixos. Hi ha els viatges de l’ INSERSO, hi han activitats de tota mena i cada dia hi ha moltes possibilitats d’arribar a la vellesa sense avorrir-se, és cert. Però, i aquells que estan malats i no poden sortir de casa? I aquells que viuen sols i se senten poc acompanyats? I aquells que tenen una miserable pensió que no els deixa arribar en condicions a fi de mes? És aquí on s’hauria de posar força més esforços de part dels governs i és aquí quan hauria de tenir un paper fonamental l’amistat. Quan la família no pot o no vol, els amics són fonamentals.

I per no acabar de forma massa amarga us deixo aquesta cançó que tracta el tema amb molt sentit de l’humor.

Jubilat / Pepet i Marieta

Mama io no vull ser alcalde
ni ministre ni advocat,
no’m vull plenar les butxaques
de cinisme i falsedat.

 
I tampoc vull ser torero
ni picolo ni madero,
io no vull saltar a cap ruedo
pa escarnir un pobre animal,
no m’agrada tocar’ls ous al personal.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

Mama io no vull ser rei
ni Papa ni mama de l’Opus Dei,
tinc molt clar que les persones
caguem totes lo mateix.

I tampoc vull ser notari
ni ampresari ni banquer,
no’m vull angordir a costelles
dels que s’hi dixen la pell,
io no vull cobrar’l peatge a Martorell.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

 
Mama io’l que vull és viure cada dia i cada nit
i arribar al llit i a la taula a l’últim crit,
tindre tot lo temps del món
pa fer un viatge a l’infinit
i trobar una rominguera
més dolceta qu’un confit
Diu que quan seré gran…

Jubilat: Lletra Pepet i marieta
Música Pepet i marieta
Àlbum La Pelu
Any 2008
Discogràfica Edicions Singulars

Tags: Jubilació, SOCIETAT, Vellesa

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l’ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s’obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l’enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l’hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre’s del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d’ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d’aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d’hora, sempre massa d’hora, de bons amics o amigues.

Tags: Jubilació, Vellesa