Etiqueta arxiu 'Tortura'

12 ag. 2014


Ser bàrbars: una aspiració d’alguns

Classificat com a Toros,Tortura

toros a catalunya

Fa més o menys un any que em va arribar aquesta petició que veieu aquí a través de la coneguda organització CHANGE.ORG. La feia una tal Liliana Elizabeth Franco y demanava “A los ciudadanos catalanes: que vuelvan los toros a Cataluña”.

En vaig fer una captura de pantalla per simple curiositat. Com podeu comprovar (si feu la imatge més gran per tal de poder llegir el contingut) la campanya no va tenir gaire èxit. Van haver de tancar la campanya havent recollit l’astronòmic nombre de 8 signatures. I el més curiós de tot és llegir els arguments que donava aquesta noia per demanar la signatura.: “Es Importante recuperar la identidad española, y sobre todo la cantidad de fuentes de trabajo. Los que votaron por su abolicion que digan si son vegetarianos”.

Tenim la sort de que a Catalunya no hi ha més curses de braus des de l’1 de gener del 2012. La situació ha estat ben acceptada per la majoria de gent, excepte per una petita minoria de fanàtics i bàrbars que no s’adonen del sofriment de l’animal.. Aquesta petició demostra que són pocs i que són una espècie en extinció. A mi em fan gràcia la majoria d’arguments que fan servir els pro-taurins. Alguns parlen de que és un art. Un art de què? Deu ser l’art de fer patir. Els inquisidors també havien arribat a fer un art refinat la tortura…

Llegia en un blog uruguaià el següent text, escrit l’any 2010:

En Catalunya no habrá más corridas de toros a partir de 2012. Ya era hora.

Siguiendo el buen ejemplo de Canarias, que hace ya algunos años eliminó esta vergonzosa práctica, ahora son los catalanes los que le dicen que no a las corridas.
Lo que no me esperaba es la andanada de reacciones -en algunos casos histéricas- de quienes están a favor de esta “justa” lidia, en donde en “condiciones de igualdad”, varios humanos con lanzas y espadas torturan a un animal (que no lleva espadas obviamente) hasta matarlo.
He leído cosas que, si no fueran indignantes, serían humorísticas, como que los toros de lidia existen justamente para eso, que es su razón de ser.
Argumento similar fue dado en su momento para justificar la esclavitud, había razas que estaban para eso, si no tenían alma, joder!
Por allí alguno hablaba de la libertad y de la democracia… sería cómico si mañana alguien quisiera matarles a ellos en nombre de esos valores (aunque ahora que lo pienso es un argumento que ya se ha ensayado).
Otro directamente se iba al carajo y decía que había que prohibir las pollerías, porque, si de que los animales no sufriesen se trataba, las pollerías deberían desaparecer.
Espero ansioso escuchar argumentos de similar sensibilidad y profundidad pero refiriendo a insecticidas que matan a los mosquitos, o naftalina que mata las polillas, y por qué no, los desinfectantes que matan a los pobre gérmenes, por no meterse con los antibióticos.
Pero quizás el peor de todos no fue el del reaccionario que insiste en que es una tradición y como lo hizo su padre, y el padre de su padre, y el padre de éste, entonces está bien porque es una tradición.
El peor para mí fue el que salió a decir que esto era política pura, que los toros no importaban nada.
Que se trataba de una maniobra de los catalanes, que como no quieren ser españoles,porque no se sienten españoles, la emprenden contra la fiesta española por excelencia, un símbolo de España.
Es curioso porque vale justamente en el razonamiento inverso… por qué imponerle a los catalanes una fiesta española cuando ellos no se sienten españoles, y para colmo de males imponerles una fiesta bárbara donde se tortura a un animal.
Por si alguna razón les faltara a los catalanes…
…que si ser español pasa por algo tan miserable y salvaje como destripar animales para divertirse y regodearse en ello, entiendo que no quieran serlo.

3 respostes

14 març 2013


Un Papa esquitxat?

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

2 respostes

26 jul. 2012


“Operació Garzón”

Classificat com a Democràcia,Drets humans,Tortura

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

No hi ha resposta