Etiqueta arxiu 'Solidaritat'

01 gen. 2016


Només vida

Classificat com a SOCIETAT,Valors,Vida i mort

La millor notícia que podíem llegir avui, el primer dia d’un nou any, és que ha estat localitzat amb vida el nen de 3 anys desaparegut a Camós, al Pla de l’Estany. El nen va desaparèixer ahir a la tarda mentre jugava amb altres companys prop de la casa rural Can Serrallonga, situada en una zona boscosa d’aquest municipi, mentre els seus pares descarregaven el cotxe per passar el cap d’any en una casa rural.
Aquella coneguda frase “Any nou, vida nova” jo la deixaria en “any nou, vida”. Simplement vida. De fet, la vida sempre és nova. Sempre passa alguna cosa encara que no vulguem. No cal dir que, si volem, en passen moltes més de coses. El nen ha estat trobat amb vida després de que més de 500 persones han passat tota la tarda del 31, tota la nit de cap d’any i tot aquest matí buscant-lo. Segurament que ha estat la nit de cap d’any més profitosa de la seva vida. Han perdut temps i forces per salvar una vida. Avui podran menjar els torrons i podran brindar amb cava ben satisfets de tot el que han fet tant els que ho havien de fer per obligació com els que ho han fet voluntàriament. Caldria que la societat agraís a tots ells les hores, els maldecaps, el fred, el cansament i l’ansietat que han posat buscant el nen.
Una societat que tingui gent així és una societat viva. Ja sabem que hi ha molta gent egoista, gent que només mira per ella mateixa, gent que només sap destruir en lloc de construir. Però només que n’hi hagi uns quants com aquests que han estat capaços de buscar el nen en una nit de cap d’any, deixant l’escalfor de la llar, la família, el raïm i els torrons, ja estem salvats. Heu vist mai el rastre que deixa una tortuga a l’arena de la platja quan torna al seu mar salvador? Doncs això mateix és el rastre que han deixat aquest munt de persones aquestes darreres hores. Un rastre salvador, un rastre que aquesta família no esborrarà mai de la seva memòria. Mentre hi hagi persones que vulguin deixar aquest rastre d’estrelles en el seu camí, el món està salvat.
Tots podem deixar un rastre bo si volem. No seria mala imatge en un primer dia de l’any la d’una tortuga anant cap al mar; com no ho seria la d’aquest munt de gent buscant frenèticament i sense parar el nen perdut. Són imatges que hauríem de guardar i imitar, preguntant-nos si tots nosaltres serem capaços de deixar un bon rastre com ells mirant de crear vida. Simplement vida. Perquè la vida que creem entorn nostre amb bons sentiments envers els demés sempre serà nova i donarà fruit.
Quina mena de petjades voldré deixar jo en aquest nou any?

Tags: , , , ,

No hi ha resposta

15 jul. 2012


El vell

Classificat com a Relacions humanes,Solitud,Valors,Vellesa

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: , , , , ,

2 respostes

31 març 2012


Hi ha gent miserable

Classificat com a Relacions humanes,Valors

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: , ,

11 respostes