03 des. 2013
Mirar la por cara a cara
5 de juliol de 2011
El Gregori s’ha aixecat aquest matí decidit a fer una cosa que fa temps que li ronda pel cap: anar a denunciar unes tortures que va sofrir en la detenció de l’any 1972. Han passat molts anys però el Gregori els ha viscut tots amb la por al cos. Una por que es va arrecerar en cada racó del seu cos i de la seva ànima i que no n’ha acabat de sortir mai, tot i els esforços que ha fet per allunyar-la. Ha tingut llargues sessions amb el psiquiatre, ha intentat mil trucs, ha buscat totes les formes possibles per tapar les ferides però res ha servit per esborrar la cicatriu que aquells fets van deixar en ell i que no l’han deixat viure feliç.
S’ha llevat, s’ha dutxat, ha esmorzat pausadament, s’ha arreglat i s’ha dirigit a una comissaria prop de casa seva. Sabia que estava fent una cosa important. Potser més important encara perquè la sabia necessària tot i que li costés tant. Sabia que reviuria moments foscos i terribles. Al moment d’entrar ha dubtat un moment. Només un moment. S’ha dirigit al policia que estava assegut darrere una taula llegint tranquil·lament el diari i li ha expressat el desig de fer una denúncia. El policia l’ha fet seure i li ha preguntat en què consistia.
Quan el Gregori li ha dit que era per un fet succeït feia 40 anys el policia ha obert uns ulls com taronges i, durant un moment no ha sabut què fer. Llavors li ha dit al Gregori que s’esperés un moment, s’ha aixecat i ha entrat a una oficina. El Gregori ha suposat -sense equivocar-se- que anava a parlar amb algun superior, perquè denunciar un fet després de tants anys no era gens comú. I, efectivament, ha sortit a la porta un altre policia -que ha suposat que era el comissari- i li ha dit que passés, que segués i que li expliqués exactament què volia denunciar. Llavors li ha explicat que feia 40 anys el van segrestar una nit uns homes encaputxats, que el van portar a una cel·la fosca i que el van torturar fins a l’extenuació. El comissari ho anava anotant tot i, havent acabat, li ha fet firmar la denúncia tot dient-li que ja podia marxar i que ja rebria notícies.
7 de febrer de 2012
Avui l’han citat al Jutjat. Allà, preguntes i més preguntes, tot demanant-li que aportés tants detalls com pogués recordar. Va ser dur tornar a reviure aquells dies de terror però, mentre ho anava explicant, semblava que es trobés molt millor. Li han preguntat si sabia el lloc on el van portar i si podia aportar noms. Durant aquests anys ell ha anat fent la seva pròpia història i ha mirat d’anar posant nom i cares als fets. Més o menys ha anat lligant caps i quasi està segur en aquest moment de poder aportar informació ben certa. Li han dit que hauria de buscar un advocat o que, si no, n’hi assignarien un d’ofici i que hauria d’estar disposat a retornar als llocs per tal de fer reconeixements diversos. Va dir que sí.
27 de setembre de 2012
El Gregori sent molta emoció i les cames li fan figa en el precís moment en què posa el peu a terra en baixar del cotxe davant de la caserna militar coneguda com “El cinquè batalló de Cavalleria”. Un passat llunyà es fa present de cop i volta. De cop i volta agafa por. Molta por. Terror, fins i tot!. No sap si serà capaç d’entrar allà dins. L’advocat li diu que hi ha d’entrar per tal de poder reconèixer el lloc on el van recloure i el van torturar. És fonamental per tal de poder preparar una bona defensa i poder aportar proves.
Fent el cor fort i animat pel seu advocat entra a les instal·lacions. Els impactes són cada cop més terribles. A cada pas reviu aquells dies llunyans. No pot ser que torni a sentir dolor. No pot ser que torni a sentir aquella suor freda que li baixa espatlla avall i que és fruit de la por. La mateixa por que va sentir aquella nit quan el van baixar a empentes i a cops d’una furgoneta amb els ulls tapats. Sembla que torni a sentir els mateixos sorolls del forrellat de la cel·la. Li sembla que torna a sentir les mateixes ordres, tan aspres i cantelludes que li feien mal a les orelles i a l’ànima.
Han passat 40 anys d’aquella detenció i l’impacte segueix essent molt fort. Recordar tot allò que ha viscut i assenyalar llocs, espais i persones… Troba que la caserna té moltes construccions noves, cosa que li dificulta el reconeixement. "Està tot molt canviat" li diu al seu advocat. Però fa el cor fort, va recorrent totes les estances i va reconeixent i revivint moltes coses. És una diligència que s’havia de fer i que en principi va mirar d’evitar però que, posteriorment, va creure que li podria anar bé per netejar els fantasmes que recorrien la seva ment i allunyar-los definitivament. Encara està pendent la declaració davant del jutge d’alguns testimonis, fet que també sap prou bé que li costarà. Té por de tornar a sentir aquelles veus tan amenaçadores.
El Gregori pensa un munt de coses mentre tornen cap a casa en un silenci dens i respectat molt intel·ligentment pel seu advocat. Ell sempre ha cregut que la dictadura va ser més dura als petits pobles de l’interior del país perquè els militars coneixien els que perseguien, les seves famílies, els seus amics, on estudiaven els seus fills i amb qui es relacionaven. A la capital la gent és molt més anònima i passa molt més desapercebuda. Ho ha pogut comprovar prou bé ara que ja fa molts anys que hi viu… Els amics, amb els que havia anat parlant durant tots aquests anys d’aquell període nefast per al seu país i per a les seves vides, coincidien en això: el fet de viure en un lloc petit va fer que la pressió fos molt més forta i la sensació d’angoixa i de por fos més insuportable.
La por… Quina cosa la por!, segueix pensant… Hom no la sent fins que les coses no cremen de veritat. Eren joves i semblava que ho podien tot i que ningú els podia parar. Tenien uns ideals i creien fermament en ells. Creien que havien de fer la revolució per ells mateixos, per les seves famílies i, sobretot, pel tot el seu poble que tant estimaven. Pensa, per exemple en les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011. Unes primaveres que no acaben d’arribar!. És cert que hi ha hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys.
I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços de fer-la i que no sempre han acabat bé les que han començat. I pensa que potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista.
Segueix entotsolat i embadalit amb les seves reflexions i pensa que haver de fer una revolució davant una dictadura no és fàcil. Un tret identificador de qualsevol dictadura és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis… Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida.
Però és a partir d’aquests mateixos fets quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.
Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior a partir de creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en què hom creu fermament. I basant-se en moltes revolucions interiors, basant-se a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.
Això és el que està passant, pensa, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquesta revolució de mica en mica, amb grans sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen que la democràcia és possible. Persones que allunyen la por. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.
El cotxe ha arribat a casa seva. S’acomiaden de l’advocat i baixa pausadament del cotxe. Mentre obre la porta del seu habitatge i va pujant les escales tot xino-xano pensa que ell possiblement avui s’ha transformat en una d’aquestes persones perquè ha sabut enfrontar la por mirant-la cara a cara. Avui ha après que és l’única forma de vèncer-la.
