06 març 2013
La riquesa de la complexitat
Anava a posar com a títol d’aquesta reflexió d’avui: “La riquesa de la complexitat i la bellesa de la simplicitat”. Però em semblava massa llarg i, per tant, gens pràctic. Però, en el fons, el que voldria dir es resumeix justament en això.
A mi m’agrada la simplicitat: les coses, com més simples i senzilles, millor. M’agrada la simplicitat en el vestir, en el menjar, en el parlar, en les lectures, en les formes de vida i capteniment. Contràriament al que es pugui pensar, simplicitat no és sinònim de pobresa, poca cosa i poques perspectives, per més que la nostra societat no ho acostuma a valorar així i més aviat li agrada fugir de la senzillesa. Els cotxes, els telèfons, els ordinadors (i generalment tots els artefactes moderns) han de tenir un munt infinit de funcions i com més comandaments millor, encara que després no els fem servir per a ben poca cosa i de poc ens serveixen.
Deia que sóc amic de la simplicitat, la qual cosa no vol dir que em cregui que les coses –la vida en general- siguin simples. Tot al contrari: per a la majoria de gent la vida és summament complicada, gens fàcil i, per tant, molt complexa. I justament aquí és on pot raure també la seva riquesa i és on se’ns ofereix l’oportunitat d’enriquir-nos si sabem mirar les coses des de diverses perspectives. El món viu canvis accelerats en tots els àmbits i ens caldrà fer un esforç per poder-lo entendre, encara que sigui només una mica. I ho haurem de fer canviant el paradigma, el model i la mirada. Quan canvia un model el més interessant no és trobar només noves respostes sinó que el més interessant és trobar les noves preguntes que ens portin a noves respostes. Si no ens fem preguntes noves, mai trobarem respostes adequades als interrogants, a les inquietuds i als problemes del món actual.
Vivim en un món revolucionat, políticament i econòmicament; necessitem respostes per una crisi profunda de la que no acabem de sortir; necessitem entendre una mica quins camins ens tocarà recórrer per no acabar de perdre bous i esquelles. Els joves, sobretot, es troben en una greu disjuntiva: o es queden aquí amb perspectives escasses o marxen fora amb tots els riscos que comporta (però també possibilitats). I no només són els joves: són els autònoms, són els educadors, són els empresaris… És tota una societat que s’ha de posar a pensar què farà i com ho farà. I ho ha de fer amb una certa urgència perquè li va la supervivència. I ho ha de fer l’ església catòlica en un moment de “ser o no ser” com aquest de l’elecció d’un nou Papa… I ho hem de fer els catalans davant un govern del PP que té ganes de tallar tots els caps que sobresurtin de la ratlla que ells han traçat i tenen ganes de tallar totes les llengües que discrepin de la seva doctrina cada cop més dictatorial i menys democràtica….
Justament això és la complexitat, amb la riquesa que comporta o, dit d’una altra manera, les possibilitats que ens ofereix. Per tant, tot i que a molts ens agradi més viure en la bellesa de la simplicitat, potser ens haurem d’arromangar i començar a treballar per coses més difícils, més complexes i més complicades sense oblidar, però, que haurem de canviat de paradigma. A veure si ho sabrem fer!
