07 nov. 2010
Mirades
Sovint les seves mirades es creuaven quan, cada dia i a la mateixa hora, es trobaven en aquell tros de carrer de bon matí. Ell caminava sempre poc a poc i amb gest despreocupat cap a l’institut; ella, sempre apressada, quasi sempre corrent cap algun lloc molt concret que ell no sabia, però que intuïa: segurament anava cap a la feina i arribava tard; segurament que es volia estalviar la bronca del seu cap que no sempre donaria per bona la mateixa excusa.
I cada dia el mateix: aquest creuament furtiu de mirades a l’acera d’aquell carrer, a vegades fred, altres calent, altres ventós. La ràpida mirada que es creuaven els deia que tots dos tenien unes ganes boges de fer propícia una conversa, que segurament el primer dia seria absurda però que poc a poc aniria a més. Sabien que si un dia es deien ADEU, o BON DIA, la cosa ja no pararia mai més…
Tots dos estaven segurs que s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i només faltava l’espurna perquè s’encengués el foc i es cremés tot.
Ell ho havia preparat tot molt bé. Havia assajat a casa seva mil cops l’escena. Mentalment l’havia reproduït i sempre acabava bé… I aquell dia havia decidit que era el dia de l’estrena. Aquell dia l aposaria en pràctica…
Va sortir de casa seva com cada dia a la mateixa hora i esperava trobar.la d’un moment a l’altre… Sí. allà venia com sempre. apressada i corrent. Quan ella estava a uns 5 metres va fer veure que ensopegava en una rajola i va caure estès a terra…. Esperava que d’un moment a l’altre ella s’hi atansés i li digués si s’havia fet mal…
I ella va passar i ni es va parar… Ell ja no es va aixecar mai més. Allà es va quedar, estès a terra per sempre més!
