A PEU

Aquesta España del PP (amb una bona ajuda d’altres partits del mateix estil) cada dia s’assembla més a la del Caudillo (aquell “de España por la gracia de Dios”). En direu que exagero molt. Em direu que en aquell temps no hi havia Constitució i que la única llei era la de l’embut, que Franco es cuidava prou bé de fer complir. Em podeu dir que no hi ha punt de comparació i que en aquell temps les coses anaven d’una altra manera. Em podreu dir que llavors no hi havien partits i ara sí. Que llavors no hi havia llibertat de premsa i ara sí…  ¿N’esteu segurs que, tal com anem, no tornem cap a una llei de l’embut semblant a aquella i cap al model de “l’ordeno i mando” i de la testosterona, això sí, fet amb més elegància i a l’empara d’una Constitució que serveix per al que els convé?

Veient el que anem veient en aquests darrers anys podem comprovar que tenim uns intèrprets oficials de les lleis que els fan dir el que ells volen, quan volen i que són els primers en saltar-se-les quan els interessa. Han anat llimant i rosegant de forma tan descarada tot tipus de drets (personals, polítics i socials) i han anat conformant un tipus d’informació tan uniforme i unànime en alguns temes que a mi em recorden altres temps. Vocabulari, expressions, maneres de comportar-se certs polítics, certs periodistes, certes cadenes de TV, certs  “intel·lectuals” de pacotilla fa que es desprengui força pudor d’alguns llocs. Per exemple, avui mateix podem llegir que els acadèmics de la RAE han decidit canviar subtilment el concepte de certes paraules de contingut polític: un “plebiscit” ja no és exactament el que era; un“referèndum” tampoc””; i la “sobirania nacional” ha desaparegut del diccionari (deu ser per allò de “muerto el perro, muerta la rabia”); varia el concepte de termes  com “nacionalitat”, “Estat”, “Estat federal”, “democràcia”, i alguns més…

Quan alguns membres del govern del PP -o alguns polítics d’altres partits que sembla que haurien de cantar altres melodies- parlen per la tele, fan rodes de premsa o es reuneixen d’urgència per fer corrents i de pressa decrets que són sempre només per prohibir coses, em fa l’afecte que som en altres temps i que només els falta dir: “Nos llena de orgullo y satisfacción volver a tiempos y modos anteriores, que esos sí que eran buenos tiempos”… L’ ADN que molta d’aquesta mala gent que ens governa porta a la sang és -sense cap mena de dubte-  el dels “padres fundadores” d’aquelles èpoques passades i que – sense adonar-se’n-  els surt de dins el franquisme que porten a la sang cada cop que obren la boca o firmen un decret. Només els fa falta dir: “Queridos vasallos nuestros, aquí nadie se mueve sin nuestro permiso. Nosotros somos los que sabemos lo que es mejor para vosotros. Vosotros no sois nadie sin el resto de los españoles. Y como el resto de los españoles no quieren esas cosas raras que vosotros quereis… pues nada, a callar, a obedecer y cada uno calladito para su casa”.

I em pregunto: Seré només jo que tinc aquesta sensació quan els escolto?

No sé si són curts d’enteniment i de  gambals o són directament estúpids. Però fan molts mèrits per tal de que els puguem considerar així. Com diria aquell, no són més rucs perquè no han estudiat per ser-ho… Em refereixo a alguns governants espanyols en especial. No cal dir noms perquè són públicament coneguts i considerats. El seus cervells aniran directament a algun museu de la ciència per a ser estudiats!

Ens volen governar a cops de bastó i volen fer entrar el clau per la cabota.Volen fer creure que per damunt de tot hi ha unes lleis que en diuen Constitució i que són més sagrades que la mateixa Bíblia, l’ Alcorà i tots els llibres sagrats junts. Creuen només en la lletra de llei i no en volen saber res de l’esperit. No entenen que “el dissabte va ser fet per a l’home i no pas l’home per al dissabte”. No entenen que ells no són qui ens han de donar els drets sinó que els drets ja els tenim de sempre. Com diu una frase que he vist que corre per aquí: “Un dret no és allò que algú t’ha de donar, sinó que un dret és allò que ningú t’ha de prendre”.

Es pensen que són els guardians del foc sagrat, quan no han après ni tan sols a encendre foc. Són els que creuen que la manera de governar és posant portes al camp, dics de contenció de tota mena, fer lleis i més lleis per prohibir, dir a tot que no i procurar de que cap corder s’escapi del seu ramat. Perquè ens consideren el seu un ramat.

No saben que els ocells volen per damunt de les tanques, que les riuades s’emporten els murs i que el temps es cuida prou de posar les coses al seu lloc. No s’adonen que quan un poble creu de veritat en la seva llibertat, al final l’aconsegueix. Tardarem més o menys, però tot arribarà…

A aquesta gent se’ls pot aplicar la famosa Teoria de l’estupidesa que va desenvolupar el professor d’història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla en una llibret titulat Allegro ma non tropo. Aquesta teoria científica considera que la majoria de coses dolentes passen per causa de l’estupidesa humana d’alguns. L’autor ens cita Cinc Lleis de l’Estupidesa, que són simplement genials:

1a Llei. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte. I  cada dia ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a Llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada ella mateixa.

4a Llei. La gent que no és estúpida sempre subestima el poder que tenen els estúpids de causar dany. Constantment obliden que, en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error que els costarà molt car.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És conegut per tothom que la gent intel·ligent, sense importar el perillosos que poden arribar a ser, són predictibles, mentre que les persones estúpides són tot el contrari.

I com deia també el famós Murphy en les seves lleis:  «Si aquesta persona té una manera de cometre un error, el cometrà». I la millor mostra i espècimen d’aquest govern d’ineptes i d’estúpids és “l’home de la pantalla de plasma”. La possibilitat que tenia Espanya d’elegir els pitjors governants és va donar un altre cop. Com les lleis de Murphy, que s’acompleixen sempre!

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”