A PEU

Avui fa un any que va morir la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.

Tags: Mare, Mort

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

Tags: Familia, Malaltia, Mare