Etiqueta arxiu 'LITERATURA'

23 febr. 2011


L’analfabet polític

Classificat com a LITERATURA,POLÍTICA

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

Bertold Brecht (Augsburg, 10 de Febrer de 1998– Berlín, 14 d’ Agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com a la de l’Oest, així com internacionalment.

Va dir:

“Les revolucions generalment es produeixen en carrerons sense sortida”.

L’ANALFABET POLÍTIC

Bertold Brecht

El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.

L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.

No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.

Bertold Brecht

1898-1956

Amb aquestes frases vull recordar avui a tots els pobles àrabs ( i a tots els altres) que són capaços d’aixecar-se contra tota mena de dictadures i dictadors. I vull recordar també -avui 23 de febrer- que fa 30 anys que vam tenir un vergonyós intent de cop d’estat i que potser no hi vam saber fer front de manera digna. Encara n’estem pagant les conseqüències amb una transició molt mal feta.

2 respostes

06 febr. 2011


Quan tot era fosc

Classificat com a Cinema,LITERATURA

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

2 respostes

05 febr. 2011


“Cuando yo me vaya”

Classificat com a LITERATURA

Alberto Boaglio és un escriptor argentí, gestor cultural, professor de Llengua i Literatura castellana. Escriu, sobretot, poesia, prosa poètica i teatre.

Per a mi era un desconegut. Però vaig llegir aquest poema i em va agradar. He buscat més coses d’ell i veig que és un molt bon escriptor. El voleu compartir?

Cuando yo me vaya

Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.
Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.
Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.
Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.
Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.
Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.
Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.
No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.
Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.
La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.
Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.
Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.
Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.

Del llibre "En voz baja"

4 respostes

29 gen. 2011


Cap de setmana romàntic

Classificat com a LITERATURA

El cotxe pujava carretera amunt, esbufegant una mica. La pendent cada cop era més forta. Era divendres i la parelleta es disposava a passar un cap de setmana intens. El primer cap de setmana que estarien sols.

I el sol lluïa esplèndid en aquella tarda d’hivern. Dins del cotxe hi havia una calentoreta agradable i a fora un fred intens. Al fons del paisatge les muntanyes lluïen una neu blanca, nova i impecable. Tot plegat era com veure una pel lícula ianqui, amb aquells paisatges de somni on la parelleta s’escapa per viure la seva història d’amor.

Ell tindria uns 26 anys i ella uns 22. Es notava que estaven enamorats. De tant en tant paraven i es feien fotos que més tard pujarien a facebook, com fan tots els nois ara. Vaig sentir una mica d’enveja al veure’ls.

Van arribar a la casa de la muntanya que un amic els havia deixat. Van descarregar les bosses del cotxe i van entrar. Estava freda, molt freda. La primera cosa que van fer va ser encendre la xemeneia i fer un bon foc. S’assegueren allà davant, en una estora que hi havia i es van acariciar i besar una bona estona. Eren feliços.

Ell em va semblar mig ruquet, per les coses que deia i feia. Era evident que ho feia per impressionar la seva xicota. Ella havia preparat uns entrepans i se’ls van menjar allà mateix, davant l’escalfor del foc. Tenia una ampolla de vi negre sense obrir, una mica de fruita i un petit reproductor de música que van posar en marxa amb una melodia suau. Era el preludi d’un cap de setmana molt romàntic.

Entre una cosa i una altra ja s’havia fet fosc. Van preparar els llits i van penjar la poca roba que duien a l’armari entre besades, carícies i paraules tendres. Ben agafadets van tornar davant la llar de foc i es van anar treien la roba. Amb passió van fer l’amor i semblava que eren al cel. La primera vegada que podien estar un cap de setmana sols i en un lloc tan bonic. Gaudien del moment, del lloc i gaudien l’un de l’altre.
Després tot va passar molt ràpid. De cop i volta van sentit un cop sec i fort. Com si alguna cosa hagués caigut a terra. Es van mirar l’un a l’altre una mica espantats. Sense  ni poder reaccionar, una figura blanca i borrosa s’havia palplantat davant seu. Immòbil. Silenciosa. Immensa. Es van agafar fort l’un amb l’altre i es van entaforar en un racó de la sala, molt espantats i esperant què podia succeir a continuació. La figura no es movia. No feia cap reacció. No sabien què podia voler ni què podia fer. Van voler cridar però la veu no els sortia de la gola i els paralitzava el cos i el cervell.

Era cert, doncs, que els fantasmes existien. Perquè allò no era res més que un fantasma, exactament tal com sortien a les pel.lícules. De mica en mica van anar reaccionant i a ell se li va ocórrer treure el mòbil de la butxaca i començar a fer-li fotos, com un acte reflex de defensa. Pensava que si feia alguna cosa potser marxaria, o ves a saber què! També va pensar en telefonar algú, però no va tenir temps perquè allò es va començar a moure i a acostar-se’ls-hi.

El tenien a un metre i van poder observar que entre la boirina blanca s’hi distingia un esquelet humà. Podien comptar totes les costelles i els ossos de les mans i de les cames eren ben evidents. De petits havien vist mil vegades l’escena, amb la corresponent musiqueta aterradora i que ajudava a posar els pèls de punta. Era un fantasma de llibre. Tal qual l’havien vist en els contes infantils que havien llegit una i altra vegada. Mil vegades havien llegit que els fantasmes apareixien als grans castells i en cases abandonades, llunyanes i solitàries. Però mai van creure que fossin certes aquelles històries i a mida que es van fer més gran van suposar que eren contes per espantar nens o omplir pàgines de llibres de por.

Al fantasma va semblar haver-li molestat la filmació, perquè als pocs segons va desaparèixer. Tots dos van quedar atònits i emocionats. L’havíem vist i era veritat. Ell noi, a més a més, en tenia una prova irrefutable.

Corrents i de pressa van fer les bosses, van pujar al cotxe i se’n van entornar silenciosos cap a casa, encara no ben refets de l’ensurt. La noia va demanar el mòbil al seu xicot per tal de poder veure les fotos del fantasma. Anirien corrent a ensenyar-les a algun periodista i potser inclús en podrien fer un llibre que es pogués vendre bé.

Però aquella parelleta mai va arribar a casa seva. El seu cotxe mai es va trobar enlloc. Van estar buscant-los per tot arreu i res. Van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

A partir d’ara espero que ningú més torni a molestar-me. Vaig agafar-los el mòbil, vaig asseure’m davant el portàtil i vaig enviar aquesta història (exactament tal com la llegiu) a l’ AVUI.

Sapigueu tots que els fantasmes existeixen i que no convé ficar-se amb amb ells ni molestar-los massa. Quedeu tots avisats.

2 respostes

04 gen. 2011


Conte de Nadal

Classificat com a LITERATURA,Nadal

Van baixar del tren poc a poc, amb dificultat, perquè la noia estava prenyada. De fet, estava a prop d’infantar. No li podien quedar gaires dies. El noi la va ajudar amb delicadesa i amb l’altra mà va agafar una maleta vella que portaven.

Feien cara de cansats. El viatge havia estat llarg i semblaven desconcertats. Es veia que no sabien cap on tirar. Sortiren per una porta lateral d’aquella gran estació, caminant poc a poc perquè ella tenia moltes dificultats. Volien demanar alguna cosa a la gent que passava ràpidament pel seu costat i ningú s’aturava. Tothom anava amb pressa.

Van sortir al carrer i es van topar amb garlandes de llum de colors que il·luminaven aquelles cares tristes. Els comerços encara estaven oberts i els aparadors estaven plens de coses brillants, de llums i d’arbres de colors, de llumetes que s’encenien i s’apagaven contínuament i música de Nadales. Molta música de Nadales que ressonava per tot arreu i a gran volum. Tot plegat marejava una mica.

Van seguir caminant carrers enllà sense massa destí. Buscaven una església. Tenien l’íntima esperança que allà els podrien donar allotjament per aquella nit o bé els dirien d’algun lloc. Segurament que el rector tindria algun raconet on refugiar-se. Havien arribat sense diners, fugint de la gana i la pobresa d’aquell poble petit que ja no els podia oferir res més i on veien que no no hi tenien més futur.

Van arribar davant les portes del temple i les van trobar tancades. Van preguntar pel rector però ningú sabia donar-los raó de res. Van seguir caminant fins que van entrar a una botiga preguntant si hi havia algun lloc a prop on poder passar la nit. La resposta devia ser negativa veient la cara d’abatiment del noi. Es van abraçar una mica desesperats. Era ja tard i començava a fer fred. Les botigues s’anaven tancant i només quedaven les llums penjades als carrers que no deixaven veure les estrelles del cel  i que miraven de lluny com aquella gran ciutat se n’anava adormint.

La parella seguia caminant. Van arribar a un plaça on hi havia al bell mig un avet ple de llums. S’assegueren en un banc.i van treure de la maleta vella i  atrotinada una manta. L’home va abrigar la noia, tot posant-li la manta a les espatlles. Li fa ver un petó i se n’anà caminant a veure si trobava res. La noia es va quedar sola, petita, cada cop més minúscula i perduda en la foscor  de la nit. Estava molt trista, molt cansada i es va posar a plorar, mirant de dissimulant una mica per tal de que ningú la pogués sentir.

Al cap d’una bona estona passaren per allà un parell de persones. Es van aturar i s’hi van acostar. Parlaren una estona i van seure un a cada costat d’aquella noia. Fins que va arribar el seu marit. Van parlar una estona tots plegats i les cares anaren canviant. Les abraçades es feien visibles. Els plors es van anar convertint en rialles i xerrameca. Eren voluntaris d’ ARRELS que els acollien aquella nit i que deien que els ajudarien.

Al cap d’una estona va arribar una furgoneta i van pujar-hi tots. Ja veien que aquella noia no podia caminar més estona si no volia tenir el nen al mig del carrer. Van baixar davant la porta de l’alberg d’ Arrels. Aquella nit dormirien calentets. Una senyora els va acompanyar a una habitació acollidora i endreçada. Els va preguntar com es deien.

-Ella  es diu Maria. Jo, Josep. I el nen es dirà Jesús.

3 respostes

13 des. 2010


Maria Elena Walsh, un mite de la literatura infantil

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

No hi ha resposta

05 des. 2010


“Mourinho, sal del banquillo”

Classificat com a Barça,Futbol,LITERATURA

El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.

Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.

Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.

I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.

Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..

I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….

La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.

No hi ha resposta

02 des. 2010


A Joan Solà i Cortassa

Classificat com a Joan Solà,LITERATURA

Joan-Carles Martí i Casanova en el seu blog

http://poemariinconclus.blogspot.com/

hi té un sonet dedicat al desaparegut i malaguanyat lingüista Joan Solà i Cortassa. És un sonet que juga amb els cognoms i lloc de naixement d’en Joan Solà (Bell-lloc d’ Urgell, un petit poble del Pla d’Urgell). Li vaig demanar perís per reproduir-lo i, molt amablement, me l’ha donat. Us el deixo aquí.

A Joan Solà i Cortassa
Sóc d’un bocatge que de tan petit
la mort s’escampa avall a cau d’orella
en caure el mot al pou gran esclafit
on s’hi arremolina la quadrella.

Sóc d’un empelt que neix enllà bell lloc
on al solà a migjorn s’alça cortassa
entrebajoc que desfà tripijoc
de l’home que és pres deslliga lligassa.

La lluna és plena de verb català
hi vola l’home bo plorem sa mort
cantem el seu plany d’un seny terrassà
car vola ben alt sobre aquesta cort.

Tot sol per solana que ara abraseix
torna l’home lliure i creix amb escreix.

No hi ha resposta

07 nov. 2010


Mirades

Classificat com a LITERATURA

Sovint les seves mirades es creuaven quan, cada dia i a la mateixa hora, es trobaven en aquell tros de carrer  de bon matí. Ell caminava sempre poc a poc i amb gest despreocupat cap a l’institut; ella, sempre apressada, quasi sempre corrent cap algun lloc molt concret que ell no sabia, però que intuïa: segurament anava cap a la feina i arribava tard; segurament que es volia estalviar la bronca del seu cap que no sempre donaria per bona la mateixa excusa.

I cada dia el mateix: aquest creuament furtiu de mirades a l’acera d’aquell carrer, a vegades fred, altres calent, altres ventós. La ràpida mirada que es creuaven els deia que tots dos tenien unes ganes boges de fer propícia una conversa, que segurament el primer dia seria absurda però que poc a poc aniria a més. Sabien que si un dia es deien ADEU, o BON DIA, la cosa ja no pararia mai més…

Tots dos estaven segurs que s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i només faltava l’espurna perquè s’encengués el foc i es cremés tot.

Ell ho havia preparat tot molt bé. Havia assajat a casa seva mil cops l’escena. Mentalment l’havia reproduït i sempre acabava bé… I aquell dia havia decidit que era el dia de l’estrena. Aquell dia l aposaria en pràctica…

Va sortir de casa seva com cada dia a la mateixa hora i esperava trobar.la d’un moment a l’altre… Sí. allà venia com sempre. apressada i corrent. Quan ella estava a uns 5 metres va fer veure que ensopegava en una rajola i va caure estès a terra…. Esperava que d’un moment a l’altre ella s’hi atansés i li digués si s’havia fet mal…

I ella va passar i ni es va parar… Ell ja no es va aixecar mai més. Allà es va quedar, estès a terra per sempre més!

No hi ha resposta

25 oct. 2010


Mossèn, em confesso que he matat un home…

Classificat com a LITERATURA

La nit era molt fosca i freda i els carrerons d’aquell barri de mala mort eren feréstecs i solitaris. Feia por transitar-hi a partir de certa hora de la nit.

Però l’havien citat i sabia que hi havia d’anar si volia que no li sortís massa car no fer-ne cas.Hi estava massa ficat en l’assumpte aquell i ja no podia desfer el compromís que un dia havia fet aquell grup de joves somniadors i somnia truites.

Va entrar al portal i va pujar poc a poc per una escala vella, que en algun temps havia estat pintada però que ja no recordava quan. En temps passats tot allò segurament que havia estat molt millor del que es veia ara.Va pujar fins al 4rt,3a i va tocar el timbre. El silenci era total i li van agafar ganes de marxar corrents .L’espera se li va fer llarga mentre, palplantat, esperava que algú l’obrís.

Finalment algú va obrir. Li va semblar que era l’ Antoni, però no va gosar preguntar-li davant de la fredor amb que el va rebre i davant d’aquell sec: “Passa”. Va conduir-lo fins a una sala on l’esperaven 4 persones més, seriosos i amb cara llarga. gairebé ni va gosar mirar-los. van anar directe al gra:

-Has d’esborrar el Ramon. Liquidar-lo. Donar-lo de baixa. I ho has de fer avui mateix. Ja deus imaginar-te el motiu. Ens l’ha fet massa grossa! Te’n pots anar ara mateix. Aquí ja no hi has de fer res més.

Va baixar les escales pausadament, trist, capcot . Mentre tornava cap a casa seva li van anar venint al cap un munt de records i vivències que havien compartit amb el Ramon, encara que ja feia molt temps de tot plegat… Allò que li havien demanat era molt dur, però ho hauria de fer. El Ramon havia estat el seu millor amic i desfer-se’n ara i d’aquesta manera era una cosa molt grossa.

Arribà a casa i s’assegué davant de l’ordinador pensatiu i seriós. La seva consciència li estava dient que estava fent una cosa molt mal feta. però tirà endavant. Va engegar-lo i va entrar a Facebook. Va obrir la llista d’amics. N’hi havia un munt i va anar-los resseguint amb la vista fins que va arribar al Ramon Santandreu Santacana. S’ho va tornar a pensar un parell de minuts i finalment va disparar. El seu dit va fer “CLIC” damunt d’aquell nom. Havia liquidat en un tres i no res el seu amic Ramon. Per sempre. L’havia mort, l’havia fet desaparèixer de la seva vida.

Aquella nit no va poder dormir. la seva consciència cristiana li deia que allò era un pecat molt greu. Havia matat un home. Un amic.Va aixecar-se i es va dirigir a l’església on hi havia Mossèn Damià –vell i sord- de feia un munt d’anys.Ja en tenia vora 90, però ell cada matí es posava al confessionari per si algú necessitava els seus serveis.

S’hi atansà i s’agenollà davant seu.

-Mossèn, he matat un home…

-Quantes vegades, fill meu?

2 respostes

21 oct. 2010


Això pinta malament

Classificat com a LITERATURA

Darrerament, al Joan les coses li pintaven malament. Tot ho veia fosc. Millor dit: tot era fosc a la seva vida.

La dona l’havia deixat per un passerell 15 anys més jove que ell. A la feina li havien dit, feia un parell de setmanes, que l’haurien de fer fora amb excuses de mal pagador. Potser l’empresa tancaria o simplement era una de les excuses. Ja feia un parell d’anys que ell s’arrossegava per nivells molts baixos, igual que l’empresa. La cosa es veia venir… Tots plegats s’arrossegaven com cucs i ara havia arribat l’hora final.

Tot era molt fosc a la seva vida i amb raó. Tenia 57 anys; molt passat, poc futur i un present tirant a negre, aterridor, desesperant…

Pensant-ho una mica i amb un futur tan gloriós només veia una sortida a la seva vida: fer allò que sabia fer; o sigui , pintar. Des de petit que ho pintava tot: pintava parets, pintava quaderns, pintava sofàs, pintava màquines…. i col·leccionava pinzells. Era el que més li agradava a la vida. Havia vist clarament que havia arribat l’hora de fer servir els seus coneixements i la seva tècnica per a sobreviure. Va decidir jugar-s’ho tot a una sola carta i fer servir els pocs diners que li quedaven per fer imprimir un munt de pamflets que hi deia:

S’OFEREIX PINTOR

PER A TOT TIPUS DE FEINES.

ESPECIALITAT:

PINTAR LA VIDA DE COLOR DE ROSA.

TEL 78937641

L’endemà rebia un munt de trucades. Ja tot era diferent. ja tot pintava d’una altra manera.

Una resposta fins a ara

13 març 2009


Josep Maria Espinàs: 82 anys a peu.

Classificat com a LITERATURA

A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : ‘A peu per Múrcia’ (Josep M. Espinàs  Ed. la Campana) el seu vintè viatge, al sud del País Valencià. Ja ha complert 82 anys i segueix caminant i segueix escrivint com els déus. L’obra forma part d’una sèrie que va començar a publicar fa més de cinquanta anys i Josep M. Espinàs no podria haver triat un lloc pitjor per cridar l’atenció dels lectors’, va comentar l’editora de la Campana, Isabel Martí: ‘Als llibres de l’Espinàs no hi ha cap trama que enganxi.’ Aleshores, com és que té tant d’èxit? Martí mateix ho explica: ‘La gràcia de l’Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar.’

Heus ací tots els viatges  ‘A PEU’. Us convido a llegir-ne algun, si encara no ho heu fet i ja veureu que hi quedareu enganxats.

A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (primera edició 1957), ‘A peu pel Priorat’ (primera edició 1962), ‘A peu per la Segarra’ (primera edició 1972), ‘A peu per la Terra Alta’ (1989), ‘A peu per la Llitera’ (1990), ‘A peu per l’Alt Maestrat’. (1991), ‘A peu pels camins de cendra’ (1994), A peu per l’Alcalatén (1996), ‘A peu pel Matarranya’ (1996), ‘A peu pel Comtat i la Marina’ (1996), ‘A peu per Castella’ (1999), ‘A peu pel País Basc’ (2000), ‘A peu per Extremadura’ (2001), ‘A peu per Galícia’ (2002), ‘A peu per Andalusia’ (2003), ‘A peu per la Costa da Morte’ (2004), ‘A peu per Mallorca’ (2005), ‘A peu per Aragó’ (2006) i ‘A peu per l’Alt Camp’ (2007.)Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

« Següents