El cotxe pujava carretera amunt, esbufegant una mica. La pendent cada cop era més forta. Era divendres i la parelleta es disposava a passar un cap de setmana intens. El primer cap de setmana que estarien sols.
I el sol lluïa esplèndid en aquella tarda d’hivern. Dins del cotxe hi havia una calentoreta agradable i a fora un fred intens. Al fons del paisatge les muntanyes lluïen una neu blanca, nova i impecable. Tot plegat era com veure una pel lícula ianqui, amb aquells paisatges de somni on la parelleta s’escapa per viure la seva història d’amor.
Ell tindria uns 26 anys i ella uns 22. Es notava que estaven enamorats. De tant en tant paraven i es feien fotos que més tard pujarien a facebook, com fan tots els nois ara. Vaig sentir una mica d’enveja al veure’ls.
Van arribar a la casa de la muntanya que un amic els havia deixat. Van descarregar les bosses del cotxe i van entrar. Estava freda, molt freda. La primera cosa que van fer va ser encendre la xemeneia i fer un bon foc. S’assegueren allà davant, en una estora que hi havia i es van acariciar i besar una bona estona. Eren feliços.
Ell em va semblar mig ruquet, per les coses que deia i feia. Era evident que ho feia per impressionar la seva xicota. Ella havia preparat uns entrepans i se’ls van menjar allà mateix, davant l’escalfor del foc. Tenia una ampolla de vi negre sense obrir, una mica de fruita i un petit reproductor de música que van posar en marxa amb una melodia suau. Era el preludi d’un cap de setmana molt romàntic.
Entre una cosa i una altra ja s’havia fet fosc. Van preparar els llits i van penjar la poca roba que duien a l’armari entre besades, carícies i paraules tendres. Ben agafadets van tornar davant la llar de foc i es van anar treien la roba. Amb passió van fer l’amor i semblava que eren al cel. La primera vegada que podien estar un cap de setmana sols i en un lloc tan bonic. Gaudien del moment, del lloc i gaudien l’un de l’altre.
Després tot va passar molt ràpid. De cop i volta van sentit un cop sec i fort. Com si alguna cosa hagués caigut a terra. Es van mirar l’un a l’altre una mica espantats. Sense ni poder reaccionar, una figura blanca i borrosa s’havia palplantat davant seu. Immòbil. Silenciosa. Immensa. Es van agafar fort l’un amb l’altre i es van entaforar en un racó de la sala, molt espantats i esperant què podia succeir a continuació. La figura no es movia. No feia cap reacció. No sabien què podia voler ni què podia fer. Van voler cridar però la veu no els sortia de la gola i els paralitzava el cos i el cervell.
Era cert, doncs, que els fantasmes existien. Perquè allò no era res més que un fantasma, exactament tal com sortien a les pel.lícules. De mica en mica van anar reaccionant i a ell se li va ocórrer treure el mòbil de la butxaca i començar a fer-li fotos, com un acte reflex de defensa. Pensava que si feia alguna cosa potser marxaria, o ves a saber què! També va pensar en telefonar algú, però no va tenir temps perquè allò es va començar a moure i a acostar-se’ls-hi.
El tenien a un metre i van poder observar que entre la boirina blanca s’hi distingia un esquelet humà. Podien comptar totes les costelles i els ossos de les mans i de les cames eren ben evidents. De petits havien vist mil vegades l’escena, amb la corresponent musiqueta aterradora i que ajudava a posar els pèls de punta. Era un fantasma de llibre. Tal qual l’havien vist en els contes infantils que havien llegit una i altra vegada. Mil vegades havien llegit que els fantasmes apareixien als grans castells i en cases abandonades, llunyanes i solitàries. Però mai van creure que fossin certes aquelles històries i a mida que es van fer més gran van suposar que eren contes per espantar nens o omplir pàgines de llibres de por.
Al fantasma va semblar haver-li molestat la filmació, perquè als pocs segons va desaparèixer. Tots dos van quedar atònits i emocionats. L’havíem vist i era veritat. Ell noi, a més a més, en tenia una prova irrefutable.
Corrents i de pressa van fer les bosses, van pujar al cotxe i se’n van entornar silenciosos cap a casa, encara no ben refets de l’ensurt. La noia va demanar el mòbil al seu xicot per tal de poder veure les fotos del fantasma. Anirien corrent a ensenyar-les a algun periodista i potser inclús en podrien fer un llibre que es pogués vendre bé.
Però aquella parelleta mai va arribar a casa seva. El seu cotxe mai es va trobar enlloc. Van estar buscant-los per tot arreu i res. Van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.
A partir d’ara espero que ningú més torni a molestar-me. Vaig agafar-los el mòbil, vaig asseure’m davant el portàtil i vaig enviar aquesta història (exactament tal com la llegiu) a l’ AVUI.
Sapigueu tots que els fantasmes existeixen i que no convé ficar-se amb amb ells ni molestar-los massa. Quedeu tots avisats.
Tags: LITERATURA
A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : 
