18 febr. 2009
La vida és feta d’intents.
“Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas.”
Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007
La vida és feta d’intents: alguns fallits i altres reeixits. En la vida cal intentar coses. Ens en sortirem o no. Però cal que ho fem.
Per només 12 euros podreu gaudir de la visió d’un psicòleg que fa anys que es dedica a estudiar el tema de la discapacitat i que en té una visió nova, moderna i profunda.
Es diu Tomàs Castillo Arenal. Quan era un jove estudiant de Psicologia no va acceptar idees preconcebudes. Va qüestionar aquesta idea social, que comprenia l’àmbit acadèmic, i que classifica a les persones en dos grans grups: capaços i no capaços; ells, els que no poden, i nosaltres, els "normals". I no ho va fer des de la crítica sinó des de l’acció, va posar en pràctica les seves idees.
Amb el temps, Tomás Castillo Arenal (Torrelavega, 1957) va fundar l’associació Amica, formada per familiars, professionals i persones amb discapacitat, i la idea fonamental és buscar les capacitats de tot ésser humà.
Com tota les bones idees, sembla que hagi estat aquí des de sempre, però el recorregut ha estat llarg. No va ser fins al 2001 quan l’assemblea mundial de l’OMS va assumir les idees de Tomás Castillo, expert d’aquesta organització, i va variar la Classificació Internacional de Funcionament, la Discapacitat i la Salut (CIF), que avui ens convida a veure que tota persona està carregada de capacitats encara que existeixin algunes circumstàncies que les limitin, però no per això la converteixen en "discapacitada", en un ésser diferent.
En el seu llibre "Deixa’m intentar-ho", en el qual exposa la seva visió sobre la limitació humana com quelcom que ens afecta personalment a tots, ens col·loca davant d’un mirall i ens demostra com el temps reduirà, i fins i tot invalida certes capacitats . La dedicatòria ho diu tot: "A Matías, per haver ensenyat el gran que pot ser una persona, amb independència de l’important que sigui la seva discapacitat". Conèixer a diversos milers de persones amb discapacitats de tot tipus m’ha ajudat a veure el molt de "normal" que hi ha a tots els éssers humans, la petitesa de les diferències comparat amb la enormitat del que compartim. Sobretot, he aconseguit descobrir a la persona que existeix sempre en primer pla, que amb la seva grandesa fa relatiu el que l’ afecta.
Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:
- La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
- La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
- La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
- La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
- Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
- La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
- La discapacitat és un terme genèric a revisar.
En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i limitats. Quelcom essencial a l’esser humà és la limitació. Aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen, de com els altres ens tracten i de l’esforç que posem en superar-les.
