Etiqueta arxiu 'Justícia social'

25 nov. 2014


Sentiment de discriminació

Classificat com a Justícia,PSICOLOGIA,SOCIETAT

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

No hi ha resposta

12 nov. 2013


“Fins aviat, gàngster”

Classificat com a ECONOMIA,Justícia,POLÍTICA,SOCIETAT

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.

3 respostes

16 ag. 2013


Quan la religió és un impediment

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

No hi ha resposta

06 ag. 2013


Els que sobren

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

2 respostes

27 des. 2010


Què és la justícia social?

Classificat com a Ètica i Moral,Justícia,Valors

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

No hi ha resposta