Etiqueta arxiu 'Islam'

15 març 2017


HIJAB SÍ, HIJAB NO

Classificat com a Islam

Els nostres cossos, nosaltres decidim

Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.

No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.

També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el  Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.

Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:{Najat El Hachmi}

 Els nostres cossos, nosaltres decidim . Com que considero que és una visió sobre el tema prou important us el transcric íntegre aquí per si no teniu ganes d’anar-lo a buscar.

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2016

De petites ens ho van ensenyar, ens van dir: nenes, noies, quan comenceu a ser dones, vestiu-vos com cal, tapeu-vos els cossos perquè en ells hi ha la temptació, la vergonya, el dimoni. El nostre desig d’homes és impetuós, irrefrenable i no el podem controlar, és més fàcil que sigueu les dones les que us dissimuleu sota les teles per no provocar-lo. A la zona d’on jo vinc, al nord del sud i a l’est de l’oest, ens manaven de cobrir-nos els caps un cop casades, per distingir-nos de les solteres, perquè res no era més deshonrós que assetjar la dona d’altri. Assetjar la filla o la germana d’altri no era tan greu.Ens deien que ens cobríssim les parts que incitaven a les conductes prohibides i abans i tot de tenir cul o pits ja sabíem que aquestes eren carns delictives. Tampoc no era tanta la controvèrsia, llavors, els vestits de mares i àvies, generosos trossos de tela, no deixaven gaire marge a la transgressió. Per això no hi insistien gaire, en els missatges per reglamentar la indumentària de les dones.

Però de sobte tot es va capgirar, tres huracans que no havíem triat van trasbalsar-ho tot: el primer huracà va ser la modernitat que va entrar a les cases, als nostres gustos fent-nos descobrir noves formes de vestir, de portar els cabells, de modificar-nos l’aparença més enllà dels antics tatuatges, la henna temporal o el khol acabat de moldre per les àvies. Vam conèixer pantalons, camises, després punts i licres que s’arrapaven al cos, obertures mai imaginades.El segon huracà va ser l’emigració que ens va abocar, pobles sencers, a les desconegudes terres europees on ens hauríem de pensar de nou com si haguéssim sortit del no res, on hauríem de picar pedra per entendre les arrels i decidir lliurement, se suposa que ara sí, com volíem conjugar totes aquestes peces, la tradició, la feminitat, la religió, la democràcia i el gust i l’estètica, és clar.Encara no havíem començat a pensar-hi que va arribar el tercer huracà, el de la por, el de la contrició, el que ens instava a frenar-nos les ànsies de canvi, el que ens diu, en boca de tèrbols telepredicadors de pa sucat amb oli, amb tota la barba que vulgueu, això sí, que el principal perill per a la supervivència de la nostra religió, la volguéssim o no, érem nosaltres mateixes i sobretot, sobretot, els nostres cossos.

En tot això vam créixer, cada matí que davant del mirall havíem de decidir què ens posàvem, una cosa tan supèrflua que ara era el centre de tot. Que segons què dúiem o no damunt del cos, voldria dir unes coses o unes altres, que portéssim el que portéssim seríem sempre un missatge, un posicionament al mig d’una frontera que no sabíem on començava i on acabava, en ser més dels uns que dels altres. Que si et poses mocador ets dels uns, que si pantalons ajustats, dels altres, que si maquillatge, d’aquests, que si faldilla llarga fins als peus, d’aquells.Per això no trigaven a arribar les contradiccions, pantalons que treuen l’aire i cap tapat, enormes ulls ombrejats, llavis vermells i gel·laba. Unes van optar per cobrir-se perquè això les feia sentir segures, arrecerades. També n’hi havia que ho havien decidit ben conscientment després de llegir les fonts i fer l’esforç d’interpretar-se elles soles la pròpia religió, sense barbuts de pa sucat amb oli pel mig. N’hi va haver que un bon dia, fartes que els demanessin de dissimular-se a les noves terres, que els diguessin mira que n’ets de mora, es van fer més mores que mai amb un mocador ben vistós, així, al mig de la classe i ara sí que tindreu motius per dir-me que no m’integro.Moltes altres vam decidir, contra tot tòpic, desfer-nos de les robes de les nostres mares, treure’ns la vergonya del cos femení, destapant-lo fins on permetia el gust estètic i no pas la moral. Vam triar aquesta opció per no pagar amb les nostres carns cap suposada lluita de civilitzacions ni religions, per no marcar-nos la pell amb teles esdevingudes símbols identitaris. A les que vam triar no tapar-nos ens va agafar un orgull de cos de dona, fora el prohibit, fora la vergonya i la deshonra. Si és temptació, que ho sigui, és el vostre problema. Ensenyaríem el que ens donés la gana per desfer-nos precisament de totes les escopinades que ens lliscaven damunt la pell de feia segles i que ens titllaven d’impures. Nosaltres ens vam aferrar a aquesta actitud perquè ens donava poder, era desafiar els preceptes, encarar-se amb l’herència patriarcal amb les carns i els ossos i reclamar, de pas, també el nostre dret al desig. Ho vam pagar, és clar, no va ser fàcil.Segons com vesteixes és que demanes guerra, de manera que empassa’t les persecucions diàries, les mirades i les paraules malsonants a segons quins barris, empassa-t’ho tot perquè tu t’ho has buscat. Però hem resistit, encara que a vegades eren els mateixos autòctons, els sense religió i criats en democràcia els que ens deien noia, n’has fet un gra massa, ¿vols dir que al teu país t’hi deixarien anar, així de fresca i cenyida? Ens vam fer immunes als comentaris d’uns i altres perquè per damunt de tot volíem defensar la presència del nostre cos, la nostra presència en l’espai públic, sense restriccions de cap mena. Fins al topless i les platges nudistes, vam arribar algunes.
I gairebé ja ho havíem aconseguit, ja havíem oblidat que les nostres carns poguessin ser camp de batalla. I de sobte ens arriba la fotografia que plasma una agressió en tota regla: dos policies s’acosten a una dona a Niça i la fan desvestir. S’estava la senyora allà estirada, ni havia entrat a l’aigua però no marxen fins que ella ensenya prou carn. Un cop de puny, una humiliació. Perquè és dona, perquè el seu origen, recent o remot, és el que és, perquè és d’una classe social determinada. No s’atrevirà, no, el francès que governa a fer desvestir les xequeses del golf que es passegen pels Champs-Élysées negres fins als ulls. Ens bull la sang davant la instantània i de sobte hem reculat en el temps i som, de nou, en el punt d’haver de conquerir altre cop l’espai públic on a ells, els homes, ningú no els farà despullar-se, ni els diran com han d’anar. Ens bull la sang i el nosaltres que crèiem tan sòlid canvia, ens engloba de nou a totes, tapades i destapades, perquè per damunt de tot és el nosaltres de ser dones.

2 respostes

07 gen. 2015


El concepte de guerra santa (gihad)

Classificat com a Islam,RELIGIÓ

Amb atemptats de l’islamisme radical com el d’avui a París sembla que la humanitat, no només no avança, sinó que retrocedeix una colla de segles. Tots tenim a la memòria les guerres santes -més o menys justificades per raons religioses- per part de quasi totes les religions. Les croades d’infausta memòria; les persecucions de tota mena contra heretges o membres d’altres religions, la imposició del cristianisme a Amèrica llatina, etc. Els més grans encara recordem com a l’escola ens anomenaven la guerra civil espanyola com una croada. Ha estat en vigència durant segles la temptació de voler imposar per la força la religió del vencedor o del més fort. I sembla que seguim així en molts llocs del món. En l’àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors.

Quan fa uns anys em vaig interessar per conèixer una mica l’islam, vaig comprar un parell o tres de llibres que em van recomanar. Entre ells hi havia el de SEYYED HOSSEIN NASR, VIDA Y PENSAMIENTO EN EL ISLAM (Herder, 1985). Vaig intentar llegir-lo i entendre’l per tal de comprendre una mica millor l’islam. No me’n vaig sortir -ho confesso- tot i que aquest prestigiós autor és dels pocs autors musulmans contemporanis que escriuen en llengües europees. Ell ho fa concretament en anglès, per bé que aquest llibre que tinc a casa està traduït al castellà. Encara no fa gaires dies que el tornava a agafar per veure si podia digerir aquest conjunt d’assajos escrits des d’una perspectiva de l’historiador científic que reflexiona sobre temes com religió i secularització, sentit de la llibertat, ciència i filosofia en la tradició musulmana. En general no he pogut digerir-lo, fora de petis capítols, com per exemple, el que fa referència a Jesús vist a través de l’ islam o l’estudi tipològic de la cultura islàmica. Però, en general, aquesta lectura em resulta tan allunyada del meu pensament que se’m fa força estranya.

Tots hem sentit a dir moltes vegades que els 5 pilars bàsics de l’islam són: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l’almoina (zakat), el dejuni durant el mes de ramadà (sawm) i el Pelegrinatge a la Meca (hajj). Pet tant, tots els punts són completament acceptables, bé que que potser ens resultin distants i estranys a la nostra cultura. Però, arribats en aquest punt, ens podríem preguntar d’on surt el concepte de gjihad (guerra santa) –del qual se’n parla tant-, interpretat de diversa manera dins del mateix món musulmà i tant distant de la forma de pensar de l’home modern occidental.. Segons alguns musulmans,Jihad , no és més que “l’esforç per guanyar el favor de Déu. El Gran jihad o intern és la lluita contra el mal dins de la pròpia ànima. El Petit jihad o extern, són els esforços que el creient ha de fer pel que fa a l’entorn exterior”. Per tant, no hi cabria la violència que alguns islamistes radicals propugnen i porten a la pràctica, com en el cas dels atemptats terroristes que cometen arreu i que, si hem de ser justos, no són compartits per la major part del mateix món musulmà.

Fa només un parell de dies que es va celebrar una conferencia contra el fonamentalisme islàmic en una de les més prestigioses universitats sunnites. Ens ho explica Mons. Anba Antonios Aziz Mina, bisbe copte catòlic de Guizeh : «La conferència organitzada per la Universitat d’al-Azhar (El Caire) per condemnar el terrorisme i l’extremisme islàmic és un fet de gran importància històrica. I no sé si a Occident algú se n’ha adonat ». La Universitat islàmica del Caire, considerada el centre teològic més important de l’Islam sunnita, va organitzar aquesta conferència per reflexionar sobre la controvertida qüestió de la relació entre el món islàmic i el fonamentalisme. Va comptar amb la participació de 700 acadèmics i representants de la vida política, social i religiosa – incloent alguns líders de les comunitats cristianes d’Orient – de 120 països i va fer una clara condemna del fonamentalisme.

«És la primera vegada – subratlla Mons. Anba Antonios Aziz – que una institució islàmica tan influent diu clarament que les teories utilitzades pels terroristes i extremistes per justificar les seves accions violentes amb l’Alcorà representen una perversió del veritable Islam. Fins ara, les institucions i acadèmies islàmiques eren gairebé sempre molt tímides en la condemna d’aquestes derives. La condemna més arribava sol davant fets atroços concrets de terrorisme, i es referia generalment un acte violent concret. Ara es dirigeix a tota la ideologia malalta que està darrere de les estratègies de l extremisme de marca islamista. És un pas important, i esperem que produeixi resultats concrets ».

I caldria recordar també com, ja al mes de març de 2005, la COMISSIÓ ISLÀMICA D’ESPANYA va emetre una fàtua condemnant el terrorisme i el grup Al Qaeda. En un dia trist com el d’avui caldria recordar-ho per no posar a tothom dins del mateix sac.

Una resposta fins a ara