Etiqueta arxiu 'Eudald Carbonell'

25 febr. 2015


El forat d’Atapuerca

Classificat com a Ciència,RELIGIÓ

El paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell (un dels tres codirectors de les excavacions d’ Atapuerca) escrivia l’agost del 2013 al diari El Mundo una sèrie d’articles  en què reflexionava sobre l’evolució humana, la consciència que tenim de nosaltres mateixos, de com la humanitat s’està construint i de com el coneixement científic és l’únic que ens pot donar resposta a les eternes preguntes del “per què” i del “com” de les coses. Del perquè de tot plegat, que diria Quim Monzó. Carbonell té molt clar que “els humans humanitzats, així com els altres animals, també som productes de l’atzar, com tot el que ens envolta”.(Humanos construyendo la humanidad). Dit en altres paraules: ell creu fermament que fora de la ciència només hi ha superstició. És una afirmació una mica arriscada, crec jo, sobretot si abans s’ha fet l’afirmació de tot és producte de l’atzar i, fins ara, la ciència no n’ha pogut treure gaire l’entrellat de tot aquest immens atzar. Durant segles s’han fet aquestes mateixes preguntes fonamentals grans filòsofs, grans teòlegs i grans pensadors. També grans científics -per suposat- que, com a màxim, han arribat a la conclusió de que estem a les beceroles per entendre els grans misteris de la humanitat i que encara no hem estat capaços de respondre les grans preguntes.

Dit això, no veig com alguns es poden sentir tan orgullosos del seu saber científic quan -si volem ser sincers-, la ciència està en un estadi del coneixement bastant primari. Potser caldria ser una mica més humil i no ser tan atrevit per fer afirmacions tan rotundes. Quines respostes ens dóna la ciència, per exemple, sobre els sentiments de les persones, sobre l’amor, el dolor, la malaltia o la mort? Quines respostes ens dóna sobre l’origen de l’univers?. Respostes molt i molt limitades que no sempre deixen  prou conforme al personal. És cert que comparteixo una bona part de les teories del paleontòleg i que tota la ciència és fonamental per trobar respostes i ha de seguir buscant camins nous. Però d’aquí a creure cegament que tot és atzar i que la ciència ens ho respondrà tot, queda un bon tros de camí per fer. Certes respostes científiques més aviat creen frustració i per això una bona part de la humanitat ha anat a buscar-les en les religions o en els diferents déus.

Cal que posem la ciència al lloc que li pertoca. La ciència respon moltes qüestions (cada dia més), però no ho respon tot, ni de bon tros. I no acabo d’entendre la posició de superioritat  en què se situa Carbonell en algunes afirmacions d’aquest mateix article:

Ni Hegel, ni Kant, ni els filòsofs més genials que els van precedir, com els naturalistes grecs, tots ells grans pensadors, que malgrat tot el que ens han aportat teòricament, no han estat capaços d’obrir una fissura per la qual poguéssim començar a entendre d’on venim, qui som, cap a on anem i què és el que volem com a espècie.

Ni la filosofia ni la sociologia ni la teologia, ens acosten al que som; la ciència ho intenta. Aquesta es desmarca del que holístic, per vague, i només vol comprendre empíricament els problemes, intenta contestar després d’haver problematitzat. Això no vol dir que no tingui voluntat holística.

La ciència es basa en una cosa simple: interrogar-se sobre tot per poder explicar i descobrir la natura, la seva estructura i el seu funcionament. Ens fa humans gràcies al seu mètode, basat en l’empíric i no en l’especulació, però no ha resolt fins ara les preguntes seminals, encara que està en això. Probablement, en el futur pròxim, sense ciència no hi haurà pensament.

Sense ciència no hi haurà pensament, acaba dient. Molt rotund. Quina ciència? Les esferes del saber que ell no contempla com a ciències, realment no ho són, ni poden ajudar a respondre alguna cosa? Cal ser tan superb? Potser hauria estat més just dir que totes les ciències, tots els sabers, totes les cultures, totes les creences juntes ens poden ajudar a respondre grans o petites preguntes. Els que creuen en Déu no són uns ingenus que s’ho empassen tot, uns rucs amb clucales als ulls i uns curts de vista. O, almenys, són tan ingenus com aquells que creuen en una matèria que s’ho ha fet tota soleta i que tot és fruit de l’atzar. Més aviat jo crec que el salt al buit el fa tant aquell que creu només en aquesta ciència de la que parla Carbonell, com els que creuen en alguna cosa més enllà; alguna cosa indefinible, misteriosa, que no podem comprovar però sí que podem intuir. Reconèixer humilment que tots caminem dins la boira,  distingint només a mitges la realitat, fent molt passos a les palpentes, veient les coses difuminades i gens clares seria molt més correcte i segurament més respectuós i productiu.

I acabo amb una frase del famós filòsof francès Jean Guitton (Déu i la ciència)

“Suposem que vull explicar els àtoms d’un gra de sal i que sóc prou ràpid com per contar mil milions d’àtoms per segon. Malgrat aquesta notable gesta, necessitaria més de cinquanta segles per realitzar el cens complet de la població d’àtoms que conté aquest minúscul gra de sal”.

No hi ha resposta