29 maig 2018
PATRIA
El passat dia 30 d’abril escrivia en aquest mateix lloc que estava llegint el llibre PATRIA de FERNANDO ARAMBURU i que quan l’hagués acabat ja en donaria la meva opinió.
I, ara que ja l’he acabat, ho faré.No espereu pas una opinió d’entès en literatura, ni de crític, ni de res que s’hi pugui assemblar perquè l’únic argument que puc aportar és el de que m’agrada llegir i cap més. No sóc entès en literatura i, per tant, serà una simple opinió personal d’un llibre del qual se n’ha parlat molt i que ara és d’actualitat. I ho és perquè ETA justament ha fet una sèrie de passos que el govern d’Espanya no ha volgut acompanyar ni ha volgut reconèixer perquè ja sabem com n’és d’inútil el govern del PP tan en aquest tema com en tants altres. A tot arreu del món una oportunitat així cap govern no se l’hauria deixat perdre perquè hauria estat una oportunitat per tancar un conflicte de forma correcta, ordenada i civilitzada. A tot arreu menys aquí perquè aquí no saben què és això de la política, del diàleg i de fer les coses raonadament (en català tenim un sinònim de parlar que és el d’enraonar).
ETA, que va anunciar el cessament de la seva activitat armada el 20 d’octubre de 2011 per obrir un procés de diàleg; que a l’abril de l’any passat va entregar a França la ubicació de 8 dipòsits amb 120 armes i tres tones d’explossius i que la primera setmana d’aquest mateix mes s’ha dissolt definitivament ha intentat fer un procés que ha estat molt mal entès (o si voleu, poc entès), com ho ha estat i és el procés català. La política serveix justament per solucionar conflictes i crear noves situacions que millorin les coses. Com deia abans, a tor arreu, menys a Espanya.
Bé, anem al llibre. Com deia en aquell apunt, PATRIA és un totxo de 650 pàgines, però que es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest darrer Sant Jordi ha tornat a ser-ho. La novel·la intenta explicar els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i ho fa bàsicament a través dels membres de dues famílies que havien estat molt amigues i que la diferent visió de la política i de la societat basca separa indefectiblement durant molts anys.Tot i reconèixer que la novel·la està molt ben escrita, que enganxa la peculiar manera de narrar que té l’autor i que els personatges estan molt treballats i molt ben definits, jo discreparia de la visió que l’autor fa de la societat basca. No sé si sóc prou just a l’hora d’opinar, però trobo que carrega molt negativament les tintes cap a un costat de la balança i deixa massa ben parat l’altre. És cert que quan en una societat es produeix una realitat com ETA la gent pren posicionament i tothom mira de tirar l’aigua cap al seu molí. Però, pel que he pogut llegir d’alguns entesos en el tema, ETA no és un bolet que neix de forma espontània i sense més ni més, sinó que té una gènesi molt concreta i, per poder-la entendre, cal saber-ne les raons. El naixement d’ETA té una explicació, unes raons i uns perquès que cal tenir en compte i potser calia anar més al fons de la qüestió a l’hora de fer una novel·la amb pretensions de gran retrat i veure de forma més ajustada i equilibrada el conflicte que inevitablement produeix en la societat un tema de l’envergadura d’ETA. Les coses mai no acostumen a ser bones o dolentes del tot i, per tant, a l’hora de fer-ne una anàlisi cal tenir-ho en compte si no volem falsejar la realitat i fer un esquema simplista de bons i dolents.
És clar que PATRIA és una novel·la i, com a tal, sempre es pot dir que no pretén descriure la dura realitat que va viure Euskadi durant una colla d’anys. Una novel·la és, per si mateixa, ficció. Però per altra banda sí que, aquesta en concret, sembla voler fer un retrat d’una societat com la basca i em fa la impressió que, més que un retrat, li ha sortit una caricatura. I això caldria avisar-ho per no caure en ambigüitats i mals entesos. Una caricatura no és un retrat. Una caricatura és exactament això: una exageració d’alguns aspectes. I Fernando Aramburu crec que no ha fet un retrat sinó més aviat una caricatura molt ben dibuixada, això sí.
A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?
Qui ens ho havia de dir que en un poblet tan tranquil, tan turístic i tant bonic com CAUTERETS hi enxampessin Txeroki!El meu record de Cauterets es remunta als anys 70 quan treballava els estius, com un estudiant qualsevol, de guia turístic. Un dia per setmana, -invariablement- fèiem la ruta Vielha-Cauterets. Us he de confessar que aquests indrets del Pirineu francès són dels més bonics que jo conec. És clar que tampoc no el conec massa…Us recomano anar-hi, si no el coneixeu. Queda just al darrere d’Ordesa, al Pirineu aragonès.Cauterets és un poblet amb fonts termals. Els francesos són molt donats a “prendre les aigues” i en tota aquest zona del Pirineu hi han molt llocs termals. És un lloc petit, tranquil, silenciós. Des de Cauterets s’arriva al llac de Gaube, passant pel Pont d’ Espanya. Molt a prop d’aquí hi ha el circ de Gavarnie, un altre lloc que s’ha de visitar. Només s’hi arriba a peu o amb rucs i cavalls que van fent el camí vora un petit riuet com un rosari interminable. Llocs preciosos. Llocs impressionants.Què hi feia aquí Txeroki? Es diu que ETA està molt debilitada. Es diu que els dirigents han de moure’s d’un lloc a l’altre per tal que no els puguin seguir la pista tan fàcilment. Es diu que cada dia estan cometent més errors i és més fàcil seguir-los.Es diu…. es diu….Es diuen moltes coses d’ETA. Però el cert és que fa 50 anys que existeix i que cap govern no ha pogut vèncer-la i aniquilar-la. No han pogut o no han volgut. Perquè la meva humil opinió és que no s’ha volgut negociar prou per solucionar el tema. Alguns han posat tants pals a la roda com han pogut. No s’ha creat un clima adequat per poder negociar. No s’ha col.laborat prou des dels diferents partits per arribar a una negociació justa….Alguns segueixen dient -i sembla que no es cansen- que la única solució és policial. Rucs!!! Més que rucs!!! Que no ho heu vist que aquest solució ha fracassat durant 40 anys? En posen a la presó tres i en surten cinc més… La solució ha de ser política: negociar, negociar i negociar.
