A PEU

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l’esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d’aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot. Els records generalment són melancòlics però l’esperança sempre és alegre perquè sempre esperem alguna cosa bona, alguna cosa millor de la que tenim.

Des que naixem comencem a esperar. El nadó espera les carícies de la seva mare, espera l’aliment, espera la companyia. El nen espera al pati de l’escola a que vinguin a buscar-lo i espera també ansiosament el dia del seu sant o què li duran els Reis Mags. L’adolescent espera als seus amics i l’estudiant els resultats de l’examen. L’enamorat espera la seva estimada molt abans de l’hora en què han quedat de trobar-se. La dona espera el naixement del seu nadó, el treballador espera la seva paga i l’ascens a un lloc de treball millor. El jugador espera el moment del sorteig; els pares esperen el fill que va marxar a un país llunyà. El pres espera el seu alliberament, el malalt insomne ​​espera que s’acabi la llarga nit i arribi el moment de l’alba, l’ancià abandonat espera l’assistenta social que l’anirà a visitar encara que només sigui per una estona…

Tots esperem alguna cosa o algú: una visita, un esdeveniment feliç o no tant feliç; esperem les vacances, un viatge, una festa familiar, un amic, un moment que pensem i esperem que serà únic, especial…

Esperar … no és una manera de viure? Qui no espera res ni  ningú ja està com mort. Fins i tot la mort pot ser esperada i esperançada, encara que pugui semblar un contrasentit. Esperar la mort pot tenir també molt de sentit, sobretot si es té fe, perquè creiem que d’alguna misteriosa manera seguirem vivint perquè Crist ha vençut la mort. És l’esperança dels cristians.

D’alguna manera, l’espera és el que dóna ritme a la nostra vida, perquè, gràcies a la imaginació, ja fem present allò que esperem i preparem el nostre cor per a rebre-ho. L’esperança és com el sol que deixa totes les ombres darrere nostre i fa que tots els infinits anhels que portem amb nosaltres des del moment de néixer  tinguin oportunitat de fer-se realitat. Si assumim que hi ha un instint cap a la llibertat, llavors sabem que hi ha oportunitat de canviar les coses i, aquest mateix fet, ens dóna esperança que -com a cosa bona que és- mai mor del tot.

Deia Erich Fromm:“L’esperança és paradoxal. Tenir esperança és estar preparat en tot moment per tot allò que encara no neix, però sense arribar a desespera-se si el naixement no es produeix en el lapse de la nostra vida”.

Tags: Esperança

La Resurrecció Ortega va néixer pobra. Pobra en tots sentits. Per no tenir, no tenia ni família ja que la seva mare la va abandonar amb pocs dies de vida davant les portes d’una església. Va créixer com va poder i va seguir essent pobre d’afectes, d’amistats i de tota mena de coses materials.

Però en un raconet del seu cor i de la seva ment sempre va conservar una cosa que es diu il·lusió i esperança. No se sabia ben bé com, però sempre esperava contra tota esperança. Quan parlava, barrejat amb un deix de tristesa, sempre treia el cap una mica d’esperança. La forma com la gent visualitzava aquest viure esperançat feia que veiessin la Resurrecció Ortega com una persona diferent. La seva concepció de la vida generava esperança sempre i semblava que ho transformava tot.

Algunes persones que ho tenen tot, tenen horitzons tan limitats com els pot tenir una formiga. La Resurrecció Ortega, en canvi, tenia un sentiment de supervivència il·limitat perquè els seus horitzons de la felicitat adquirien sempre sentit perquè superaven sempre els límits humans. No se sabia ben bé com s’ho feia, però ella sempre mirava més enllà. Molt més enllà.

Resurrecció Ortega no havia llegit mai Unamuno que deia: "l’esforç de cada cosa lluita per preservar-se en el seu ésser, i per a això es requereix no el temps finit, sinó l’indefinit". I respecte al el problema de la vida, cridava ben fort i ben alt: "no vull morir-me, vull viure sempre, sempre, sempre" …

Aquesta voluntat de viure, que de vegades ens sorprèn davant la fragilitat de la vida, és una espècie de vot de confiança en la perennitat del nostre ésser, és una espurna d’eternitat que té valor en si mateixa i que sembla impossible que s’enfonsi en el "res". Déu n’és la garantia. La Resurrecció Ortega creia, sense saber-ho i sense poder-ho expressar amb paraules, que cal esperar més enllà de la pobresa, de les malalties i de la mort i que aquest fet  pertany a l’essència de l’ésser humà conscient.

La Resurrecció Ortega no ha estudiat mai antropologia i no sap què és, ni què significa aquesta paraulota. Però l’antropologia moderna se sorprèn davant la devoció als morts que hi ha en quasi totes les cultures. Aquesta podria justificar-se en un ambient religiós i per això és més sorprenent que es doni també en un món racionalista, el que per naturalesa hauria de ser hostil a aquesta realitat. Però no és pas així, sinó que afirma que la immortalitat constitueix "el dogma pròpiament central de la il.lustració".

Comprovem que el diàleg amb un "Tu" més enllà de la història, més enllà de l’esperit científic de la nostra època, continua viu i arrelat sentimentalment, i ja no es pot dir que és un residu d’una herència obscurantista. Com bé assenyala Victor Frankl, s’observa a cada pas que l’home està sempre disposat a dirigir-se a un mort com un "tu".

La Resurrecció Ortega diu –sense dir-ho- que creu en la vida que persisteix després de la mort, com ho diuen moltes religions i creences de tota mena. En la nostra cultura occidental se sent l’influx de la filosofia grega; en el món oriental la reviviscència tan diversa i amb preguntes difícils de respondre viu per la força del medi cultural (Mahatma Gandhi creia en la reviviscència, encara que era consent que aquesta visió de la vida feia als homes resignats i mandrosos per transformar la història per la qual ell va lliurar la seva vida); altres per una exigència ètica: donat aquest món tan injust i violador dels drets humans, es requereix un estadi de la vida on s’aconsegueixi la equitat.

Per tant, la Resurrecció Ortega –sense saber-ho i potser sense ser-ne conscient- és tan sàvia com els més savis perquè ella viu en l’esperança i l’esperança la fa viure a ella.

L’haurem de felicitar a la Resurrecció Ortega perquè demà és el seu dia…

Tags: Esperança, Fe, RELIGIÓ, Vida i mort