02 gen. 2018
«El Chicle»
En llegir el títol potser us pensareu que us vull parlar d’aquest malfactor que anomenen «El Chicle» i que acaben d’agafar perquè sembla ser el presumpte assassí de Diana Quer. No us parlaré d’aquest home, tot i que ens pot servir d’exemple per allò que després us vull parlar. Es veu que aquest home tenia prou antecedents com per haver anat a la presó una bona temporada. En la seva fitxa policial hi consten 6 antecedents: per tràfic de drogues, per violació, per lesions, dos per conduir sense carnet i un furt a l’agost. Expliquen que tothom sabia que era un pescador furtiu (de cloïssa sobretot), lladre de gasoil de vaixells al port i de camions estacionats en aparcaments; vividor, traficant i fins i tot un traïdor (li deien també «el xivato» perquè venia als altres per salvar-se ell. Per tots aquests delictes es veu que pràcticament no va estar tancat a la presó. Alguns catalans que tots coneixem no han tingut tants privilegis i per delictes que es veu que a dreta llei no ho són ja hi porten dos mesos… Allò que alguns diuen amb to altisonant de que la llei és igual per a tots ja veiem que no és pas veritat…
El sobrenom d’aquest malfactor m’ha fet pensar en què les lleis són com un xiclet, que s’estiren i arronsen, s’inflen i es desinflen a gust del consumidor. Jo m’ho heu sentit a dir moltes vegades (i potser em faré pesat i tot), però les lleis a Espanya s’estiren i arronsen, s’interpreten i s’apliquen amb més o menys rigor a gust dels nostres insignes jutges, escolanets obedients dels governs de torn. Vaja, com un xiclet qualsevol. I encara una cosa pitjor: ja no són ni tan sols els jutges qui decideixen, sinó que el mateix Rajoy ha fet una aplicació inconstitucional de l’article 155 de la manera que li ha semblat millor i tothom ha callat com un mort i fins i tot una bona colla li han donat ànims perquè l’apliqués amb tota la duresa possible. En fi, que encara s’ha quedat curt, a parer d’alguns. Aquest President que està a les llistes dels que han cobrat sobresous de manera il·legal ha decidit atorgar-se la possibilitat de fer servir l’article 155 pel que no és: una carta blanca per usurpar les competències de qualsevol comunitat autònoma amb la qual discrepi. Ha començat per Catalunya però, ara que li ha agafat el gustet, seguirà amb altres, ja ho veureu.
Ens explica Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i ex lletrat del Tribunal Constitucional, en un article que trobareu AQUÍ que la Constitució reconeix en el seu article segon el dret a l’autogovern de les nacionalitats que integren Espanya i que també estableix una estructura bàsica de divisió de poders per a les comunitats autònomes, que tindran un Govern, un president, un Parlament i un Tribunal Superior de Justícia. I només per al cas de circumstàncies molt anòmales, l’article 155 CE preveu una possibilitat tremendament excepcional: la suspensió temporal i extraordinària del dret a l’autogovern i del règim constitucional autonòmic. També succeeix que en temps de guerra o catàstrofe l’art. 116 CE permet que se suspenguin determinades garanties i drets. Totes aquestes suspensions tenen en comú la seva temporalitat, provisionalitat i el seu caràcter excepcional i, si no fos així, serien una derogació de la mateixa Constitució. Per la mateixa raó, totes han de ser interpretades de manera restrictiva: els casos en què s’apliquin aquestes excepcions s’han de limitar al mínim.
El professor Urías dubta molt que les coses s’hagin fet correctament i, segons ell, s’han saltat alegrement la Constitució en molts punts.Per exemple, diu que l’article 155 CE no es pot utilitzar perquè el Govern central substitueixi, amb fins partidistes, al català en la seva potestat de convocar eleccions. Si el Govern de Madrid discrepa políticament del català, no pot llevar-li sense més aquesta competència i assumir-per a si mateix. Seria una violació evident de la Constitució. Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que les mesures anunciades després del Consell de Ministres extraordinari i que es van a sotmetre a l’aprovació del Senat incorren en un clar excés respecte al que preveu la Constitució, diu ell.
En fi, que si a la Constitució de Cadis se la coneixia com «La Pepa» pel fet d’haver-se aprovat el dia de sant Josep o perquè Espanya estava a les mans de Josep Bonaparte (Napoleó), a aquesta la podem anomenar sense cap problema «el Xiclet de Rajoy» i quedarem prou amples.
No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. 
El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.
Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.
