20 juny 2011
Pistola carregada o descarregada?
Es pot anar amb una pistola carregada, es pot anar amb una pistola descarregada, però no es pot anar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada
Aquesta frase m’ha fet pensar aquests dies sobre el moviment 15-M, tema estrella des de fa una colla de dies en els mitjans de comunicació. I dic que aquesta frase m’hi ha fet pensar, perquè em temo que molts membres que pertanyen a aquest moviment (i potser el mateix moviment en si) no saben si porten la pistola carregada o descarregada. M’explicaré.
Entenc que les persones han d’anar per la vida amb un mínim de ”programa” personal. Vull dir em sembla que haurien de tenir un mínim d’idees, haurien de creure en un mínim de valors i haurien de ser conseqüents amb ells. Ja sé que tots, en cada rentada, perdem alguna peça de roba. És natural i inevitable. Però mirem de substituir-les per altres peces semblant. En que no podem fer és canviar tant de roba que sembli que anem disfressats i que ningú ens conegui; o que no substituïm res i al final del camí –i després d’anar perdent peces- ens quedem despullats del tot.
Pel que he anat veien durant aquest dies, aquest moviment del 15-M em sembla que no sap si té la pistola carregada o descarregada. Té algun programa? És un programa compartit per tots? La gent que es va anar a manifestar ahir pels carrers pensen més o menys el mateix o simplement estan indignats, cabrejats, farts de com van les coses i han dit que ja en tenen ben bé prou d’aquest pa.
Però n’hi ha prou amb això? El suposat programa del moviment (dic suposat perquè no sé si és tant sols un programa) el formaven 4 punts: 1.Reforma del sistema electoral. 2.Lluita contra la corrupció. 3.Millores en matèria de divisió de poders i 4.Control sobre els responsables polítics. Què n’ha quedat d’aquest quatre punts? Els comparteix tothom? Els comparteixen tots? S’han concretat en alguna cosa? Com pensen concretar-los en la realitat? Sorgeixen una infinitat de preguntes que no acabaríem mai més.Segueixo pensant que no saben la majoria si tenen la pistola carregada o descarregada, que no és pas el mateix. Les dues coses `poden ser igualment perilloses i encara ho pot ser més no saber-ho, com em sembla que és el cas.
Indignació? Sí, la que vulgueu i més? Motius d’indignació? En trobarem un fotimer. Qui ens indicarà camins per canalitzar tot això? Aquí hi ha el quid de la qüestió segons els meu parer, perquè sense algú que ho dirigeixi una mica acabarà tot com el rosari de l’aurora…Jo no sé pas tampoc com hauria de canalitzar-se tota aquesta indignació però potser la forma més clara hauria de ser amb iniciatives populars que arribessin un dia al Parlament. I que s’hi unís qui volgués! D’altra forma, no hi veig camí perquè hi ha massa punts de vista que potser uniran a uns i dividiran a uns altres.com ja s’està veient. Segueixo pensant que el mètode assembleari no serveix per a coses tant transcendentals i de tant contingut.
