A PEU

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
– Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
– La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat