A PEU

A partir d’ara no es podrà fumar a un munt de llocs públics. La gent deixarà de fumar més per aquest motiu? Ho dubto. Veurem fins on arriben els resultats de tan bona intenció…

La gent es morirà menys per respirar fum en llocs tancats, per fumar menys. Però es morirà més pels refredats que agafarà quan surti a fumar al carrer.Les portes de les oficines i els restaurants seran, a partir d’ara, fumadors públics. Passar per davant d’aquests llocs serà com passar per damunt d’un camp de mines: un perill!

Fet i fet, i posats a prohibir, podrien començar a fer lleis prohibint coses molt pitjors: que els bancs robessin menys, per exemple.

Posats a prohibir, podrien prohibir que certs jutges i tribunals segueixen sent tan injustos en les seves sentències.

I podríem tenir el dret d’esperar –encara que sigui fumant- que les polítiques dels governs afavorissin una mica més els desfavorits.

I -sense fumar- espero que aquest any que comencem ens vagi traient  de la crisi. Que ja n’hi ha prou!

Tags: Fumar, Prohibicions

Vull fer avui (fer-me a mi mateix també)  una reflexió  a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En la mateixa línea de pensament que el degà d’aquesta facultat -el meu admirat Salvador Cardús- vull dir clarament que no estic d’acord amb aquesta mena d’actes vandàlics. Perquè el que van fer els estudiants és simplement vandalisme.

Jo no puc estar d’acord de cap de les maneres amb una senyora que quan obre la boca va sempre contra Catalunya i que sembla que tingui contra nosaltres una fòbia especial. Però l’he de deixar parlar per poder-li rebatre els seus simplistes arguments des de la raó i no des de la força. Els estudiants podien esperar-la amb crits, amb pancartes o amb xiulets; però una vegada dins de l’aula l’havien de deixar parlar i expressar-se. Almenys això és el que jo crec. O, sinó, que no l’haguessin convidat, perquè ja se sabia que la cosa acabaria tal com va acabar.

I aquí és on entraríem en el lliscós i debatut terreny de les llibertats individuals i públiques. Què cal prohibir i què no?. Fins on cal prohibir i fins on no per tal que tots puguem gaudir de llibertat?. Qui té poder de prohibir i qui no? Totes aquestes són preguntes necessàries i imprescindibles.

Alguns es queixen que aquí a Catalunya vulguem prohibir les corrides de toros. Però hi tenim el mateix dret que ells tenen en prohibir a casa seva altres coses també molt discutibles. Els pobles s’han de dotar de lleis que,inevitablement, prohibeixen coses i n’imposen d’altres. Per tant, a mi no em val això que no s’ha de prohibir. A vegades s’ha de prohibir pel bé de la majoria i per tal que la societat no sigui un caos. S’ha de prohibir però s’ha de veure i debatre què, com i quan s’ha de fer.

Ara bé: tota prohibició hauria d’anar acompanyada d’una educació, d’una explicació de per què es fa allò. Sinó, no serveix per a gran cosa i mai avançarem. Quedar-nos amb les tradicions per si mateixes tampoc té cap sentit si no se saben els motius pels quals es fan les coses.

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Hi han prohibicions absurdes. N’hi han d’inútils. N’hi han d’injustes, de capcioses. Algunes, prou imaginatives, fins i tot,

Trobem prohibicions de totes menes i cada dia n’hi hauran més. A vegades reconec que són per necessitat, però altres són ben bé per caprici. Com la del nostre Conseller Saura, que aquest cap de setmana passat va prohibir recollir el blat als nostres pagesos en plena època de collita perquè deia que les maquines recol·lectores són les majors causants dels focs d’aquests dies passats.

Nois, s’han superat! Aquesta prohibició és tan insòlita, tan innovadora, tan original, tan imaginativa… que no sabria on classificar-la dins de les categories de les prohibicions.

Perquè jo em pregunto: tan alt és el risc de collir el blat, encara que faci calor? Quants anys fa que es recull el blat amb les màquines? O  es que als estius no feia calor i no hi havia secada? El poder s’ha de saber exercir. S’ha de tenir sentit comú per a fer una llei. Però s’ha de ser tonto per fer-ne una com la que va fer el Sr. Saura aquest fi de setmana.

Perquè per aquesta mateixa regla de tres i si no volen córrer riscos, haurien de fer una llei que no deixés circular camions repartidors de gasolina, perquè poden bolcar i encendre mitja Catalunya. Que prohibeixin volar els avions, perquè poden caure i causar una greu catàstrofe aèria. Ara que ve l’estiu i la gent va a la platja, podrien fer una llei que prohibís banyar-se perquè hi ha risc d’ofegar-se. I si volen minimitzar els riscos, que prohibeixin sortir de casa a la gent.

No m’estranya que els pagesos estiguin emprenyats i amenacin amb tallar carreteres. És que si encara queda una mica de sentit comú en el món, aquest el tenen les pagesos i veuen que aquesta llei no té solta ni volta.

En fi, que ens farem famosos per innovadors, imaginatius i…RIDÏCOLS!