A PEU

Aquests dies, tot llegint les notícies sobre els 4 crims d’Olot, em pregunto què hi deu passar pel cap d’una persona que arriba a fer una monstruositat com la que ha fet en Pere Puig.

S’han dit moltes coses i no se sap encara quines són certes i quines no. Inclús s’estan afirmant coses totalment contradictòries que no ajuden gens a entendre bé els fets. Però el cert és que aquest home va cometre 4 assassinats aparentment a sang freda i sense prou explicació de les causes. Per això jo penso que alguna cosa terrible es covava dins seu; una cosa així no és fa per què sí. Suposo que hi deu haver una malaltia mental perquè, si no, no s’explica.

Es pot viure trobant sentit a la vida. Llavors hom viu feliç, estructurat i content. La vida generalment té sentit quan les coses ens van mitjanament bé, tenim una família, una feina, unes relacions socials i unes amistats que ens cohesionen i ens enforteixen.

Es pot viure sense trobar-hi sentit. Llavors hom viu amargat i tot es veu fosc. Les malalties, la solitud, la manca de relacions, la manca de feina, les drogodependències etc , fan que viure sigui una càrrega molt pesada per a molta gent. A vegades una càrrega insuportable. I per això es poden entendre molts suïcidis, darrere dels quals s’hi troba alguna cosa d’aquestes.

Però i aquell que és capaç de matar d’aquesta manera? Què és el què li passa? Malaltia mental? Segurament que sí. Però també hi poden haver altres causes que potser desconeixem i que hi han ajudat. És clar que cal condemnar un fet així però també cal compadir-se d’una persona que es veu abocada a actuar així per alguna causa. Cal buscar la causa i cal procurar evitar-la en altres persones. Una malaltia mental és un estat emocional de la persona que tendeix a impedir relacionar-se de forma autònoma amb la realitat que l’envolta i que pot portar a situacions de gran des estructuració de la personalitat, d’aïllament i patiment, tant personal com de l’entorn familiar.

La malaltia mental, com explica en Jordi Foix (Associació Els Tres Turons) és possiblement una de les formes de patiment que històricament, a les nostres societats occidentals, ha estat mes envoltada d’imatges externes esbiaixades que poc han tingut que veure amb la realitat. La por, el desconeixement, la superstició, interessos i tendències socials dominants, etc., han fet que la persona que patia una problemàtica greu de salut mental quedés estigmatitzada per vida, relegada a ser subjecte de la caritat o directament tancada, com si hagués comés alguna mena de delicte.

Fets com aquest haurien de ser explicats per especialistes i entesos que ens els fessin entendre millor i no tant per la premsa groga, rosa i sensacionalista que no fa més que complicar les coses.

Tags: Malalties mentals

Nolasc Acarín és neuròleg i ha publicat un llibre sobre l’ Alzaimer que vol ser un manual pràctic d’instruccions pels mateixos malalts i per a qui els han de cuidar. El llibre es titula: "Alzheimer. Manual d’instruccions", RBA (Columna en català).

Les malalties mentals i les discapacitats psíquiques són realitats que actualment s’afronten de manera molt distinta -i molt millor- que anys enrere. Però encara se’n sap poca cosa d’algunes d’aquestes malalties i els metges a vegades no ajuden prou a donar pautes als cuidadors. Perquè cuidar aquestes persones pot ser dur, molt dur; llibres com aquest ajuden i ajuden molt en tots sentits.

En una entrevista que li fa Núria Escur al Dr. Acarín hi vaig trobar una sèrie de consells, de reflexions i de conceptes que vaig guardar per tal de poder-los compartir aquí. Heus aquí alguns:

"El metge ha d’acompanyar el pacient en la seva malaltia sense envair la intimitat, respectant que pugui escollir les condicions en què vol viure i morir, respectant que vulgui saber molt o bé prefereixi saber poc", escriu després de l’experiència de molts anys comunicant a malalts i familiars el que passa i el que pot passar. Després de tot, apunta el professor, la vida és una història que sempre acaba malament.

Millor saber o no saber?
Saber. Però, en tot cas, mai cal explicar coses sobre les quals el pacient no pregunta.S’informa per petició.

Signes d’alerta
No admetre el trastorn és el primer. És el que s’ anomena anosognòsia. De vegades ens porten un pacient que s’aixeca a les 3 de la matinada per anar a treballar i és jubilat o que surt nu al carrer. El segon és oblidar els noms dels fills, pares o cònjuge. I el tercer, desorientar. En el temps no té tanta importància ("ja hem menjat?"), però després ve perdre’s en l’espai.

L’alzheimer a vegades és més cruel amb els familiars. Algun consell essencial?
Un: amb el pacient s’ha de ser afectuós. Dos: no lluitin contra la seva incoherència, no li discuteixin. I si vol visitar un amic que fa anys que va morir? Li diu que sí, que "ja el trucarem". Però mai castigar-lo dient-li: "No veus que és mort? No veus que això només és la teva imaginació?", Això acovardeix el malalt i acaba per no fiar-se dels altres. S’aïllen. ¿Que té al·lucinacions i veu gent al menjador? Responeu: "Mare, no et preocupis, ara els dic que se’n vagin …".

Què és l’esbarjo?
Tot familiar o cuidador ha de prendre obligatòriament les seves 3 o 4 hores lliures al dia, per a ell. Que el substitueixi una altra persona. O acaben víctimes de l’estrès, emmalaltint ells. Tenir cura dia i nit d’ algú del que no reben res a canvi, ni les gràcies, ni una mirada, és molt dur.

Per a quan recursos terapèutics com en el Parkinson?
No hi ha ni consens en les anomenades "pastilles per la memòria", sobre si alenteixen la progressió en els cinc primers anys. Però hi ha recursos molt eficaços per evitar en el pacient l’ insomni, l’angoixa, la depressió, l’agressivitat. És el que necessiten.

Som l’única espècie animal que el pateix?
No hi ha animals lliures amb alzheimer ni amb esquizofrènia.

Avui llegia que les malalties neurològiques aniran en augment en els propers anys d’una forma mai vista fins ara. Avui, que és el dia de l’ Alzheimer, (la malaltia de la memòria) caldria recordar com funciona el nostre cervell. És interessantíssim llegir els experts quan parlen del cervell i veure si nosaltres mateixos o alguna persona pròxima a nosaltres pateix alguna malaltia d’aquest tipus.

Hi ha molta gent que està angoixada perquè perd la memòria. Jo, com que no n’he tingut mai massa, no m’angoixo gens. De moment. Potser algun dia algú  farà adonar-me que ja no puc estar tan tranquil…

Diu l’ Eduard Punset que en diversos experiments s’ha demostrat que la gent perd uns 55 minuts cada dia intentant recordar on ha deixat un objecte o un número de mòbil. Gairebé una hora de temps, de les vuit que un inverteix en treballar, és molt de temps. Ara hem descobert que la raó d’aquests forats a la memòria té poc a veure, de mitjana, amb l’edat o el grau de concentració.

La causa és que, al contrari dels ordinadors, que tenen un sistema d’arxiu codificat, el nostre és purament contextual, és a dir, tenim tendència a recordar un fet determinat en funció del context en què es va produir. Per això recordem millor les coses que ens han ocorregut en llocs inoblidables que en entorns rutinaris o avorrits. "No recordo gens ni mica del que vaig menjar per dinar ahir" – ¡sort! -. Per què no intentem aprofundir en el concepte del context en què es va produir el fet oblidat, en lloc de dir que ens oblidem de tot perquè es fem vells o, el que és pitjor, escoltar les bestieses que ens està deixant anar a la tele ?

L’Eduard Punset diu que una darrera pista per resoldre els problemes importants de la vida quotidiana és no voler apostar per les solucions perfectes i a tota prova. Si algú ofereix solucions utòpiques i inexpugnables, és que no coneix els racons del cervell interessat, sobretot, a sobreviure. Tria l’opció que millora les coses, però no les resol per sempre. Deixem al cervell una mica de llibertat. Ens sentirem millor i, sobretot, no haurem posat atenció en el que deia la ràdio mentre rumiàvem.

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.