A PEU

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

Tags: Llei, POLÍTICA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixeissin una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaven a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència –que establirà jurisprudència- veurem que tot podrà ser terrorisme i podran ser convertides en delicte les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen en els seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es diuen demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta, esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

Tags: Lleis, POLÍTICA

A Espanya, en el tema de la corrupció i en molts altres, sovint sembla que el que hauria de ser l’excepció s’hagi tornat regla. Rajoy, ara fa un any, quan va intervenir en el debat al Congrés de la moció de censura de Podem es va dedicar a tirar pilotes fora i a la desqualificació dels adversaris deixant anat pel broc gros arguments i mentides de tota mena i acusant els contraris de viure fora de la realitat. Res d’estrany venint del PP. Aquest paper l’ha fet fins al darrer moment de la seva vida política i darrerament l’han copiat -i fins i tot superat- els ataronjats Ciudadanos.

Llavors Rajoy va dir amb tota la cara i sense perdre ni un moment la vergonya que «a Espanya la corrupció no és la regla sinó l’excepció» i que «vostès banalitzen la corrupció […]. Al PP hi ha hagut corruptes, però no és un partit corrupte i per això els votants ens renoven la confiança». Ja ho hem vist i encara ens falta molt per veure si Déu ens dóna vida… Falten encara molts judicis per fer i queda molta porqueria encara amagada sota l’estora. Esperem que poc a poc els jutges que encara són una mica decents la vagin fent sortir.

De moment podem comprovar que allò de què la justícia és igual per a tothom no és gens ni mica veritat perquè, mentre que alguns són en presó preventiva ben lluny de casa, el cunyat del rei pot triar una presó on hi viurà com un rei. Amb ell s’han fet totes les excepcions i més. I no tardarem a veure’l entrant i sortint amb tots els permisos possibles i més. Temps al temps…

A Espanya es fan excepcions quan convé i a qui convé, fet que ens diu que o bé no hi ha regles clares o que se les passen pel forro constantment. Per això podem dir sense embuts, ben alt i fort, que la democràcia espanyola fa figa, que sembla que l’hagin comprat en un Tot a 100 i, per tant, de baixa qualitat. Quan hi ha massa excepcions, mal senyal perquè vol dir que no hi ha regles clares i que les excessives excepcions no són més que subterfugis per saltar-se-les quan convé. I, per altra banda, no era exactament aquest el sentit de la frase llatina atribuïda a Ciceró. Ell deia: «exceptio probat regulam in casibus non exceptis». Per tant, vol dir que ens oblidem alegrement de la segona part de la frase (in casibus non exceptis) i fem una traducció literal no massa afinada. L’autèntica traducció hauria de ser la següent: «l’excepció confirma la regla en els casos no exceptuats». Dit d’una altra manera: la regla es confirma, fora dels cassos en què no ho fa. O sigui una veritat d’aquelles que en deien de Perogrullo i que no fa més que demostrar que les regles deixen de ser-ho quan ens dóna la gana, fet que succeeix massa sovint en aquesta espanya negra de charanga, pandereta i toros a les tòrrides tardes de sol d’estiu. Quan veus alguns magistrats als tendidos, amb un bon puro després d’un bon dinar i massa copes al cos, entens perquè hi ha sentències com les que hi ha. Durant la setmana encara els dura els efectes de les disbauxes del diumenge… I això sembla que no hi ha Déu que ho arregli!

Tags: Lleis

Parlant fa ben pocs dies amb un advocat em deia que una de les primeres coses que aprenien quan estudiaven dret romà era que la principal funció judicial es resumia en l’expressió llatina: «da mihi factum» (els fets que aportava el ciutadà que impetrava justícia) «tibi dabo ius» (jo – jutge – et donaré el dret, la llei).

Es veu que això en alguns tribunals espanyols ja no és així. Ja no cal aportar fets. O millor dit: els fets de poca cosa serveixen perquè alguns il·lustres jutges els manipulen, els inverteixen i, si cal, se n’inventen de nous amb tanta bona dosi d’imaginació que seria digna d’una novel·la de ciència-ficció. Els jutges belgues no fan cas, de moment, de la sol·licitud d’extradició dels consellers Puig, Serret i Comin perquè no veuen per enlloc els fets que aporta el jutge Llarena. Donen com a excusa quel’ordre no compleix un dels requisits exigits pel sistema legal que regula l’euro-ordre. Diuen que hi ha un error formal. Alguns entesos diuen que hi ha força raons més, i no només de forma sinó que ho són de fons…

Pur formalisme? Potser no tant. Perquè de la mateixa manera que als ciutadans espanyols que volen presentar les seves demandes en tribunals europeus, siguin de la jurisdicció UE o del Consell d’Europa, se’ls exigeix esgotar les vies internes de l’ordenament espanyol així també, conseqüentment, als jutges espanyols se’ls exigeix que esgotin els processos de detenció del nostre ordenament, i només després recorrin a l’euro-ordre. O sigui, que el Tribunal Suprem ha fet un ridícul total i ha demostrat una lleugeresa i superficialitat jurídica digna d’un lletrat a qui li hagin regalat el títol a la Universidad Rey Juan Carlos.

Una relliscada més i una manipulació més del sistema judicial espanyol en mans d’alguns jutges sense escrúpols i seguidors fidels de polítics sense cap credibilitat democràtica. Errors successivament comesos en aquests darrers anys i que van començar a partir de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero respecte a l’Estatut català i després pel senyor Rajoy que ho ha portat tot als tribunals i jutjats sense cap mena de vergonya. Un polític hauria de fer de polític i no pas rentar-se les mans com Pilat i deixar que altres li treguin les castanyes del foc.

Per tant, la segona part de l’aforisme llatí –tibi dabo ius– aquí no es veu per enlloc i això que unmagistrat del Suprem ens costa anualment 109.072,40 euros, a més de xofers, automòbils i escortes…Suposo que se’ls podria exigir una mica més i suposo que algú els podria demanar la dimissió i potser portar-los a judici i tot per no fer bé la seva feina, prevaricar. Espero que algun dia se sàpiga com de malament han fet les coses i se’ls demani danys i perjudicis, tot i que els mals morals que estan rebent tanta i tanta gent ja no els hi treu ningú.

Tags: Lleis

Tags: Llei

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31tvYQmqF

Tags: Bisbe Novell, Església, Lleis, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Una interpretació és sempre una acció que admet matisos, tonalitats, variacions. La vida és un estat dinàmic, canviant, ple de circumstàncies interpretables i, per tant, plena de matisos. I, com la vida, les lleis, les obres teatrals, els textos, les obres d’art, les execucions musicals, el clima i fins i tot els mateixos fets que, en un principi, poden semblar totalment objectius. És cert que existeix una realitat física inqüestionable, però aquesta mateixa realitat es veu d’una altra manera en els últims anys, a partir de les investigacions en el camp de la Física que han ampliat la visió de la realitat del món físic. Les aportacions de la teoria de la relativitat (matèria i energia intercanviables) i la mecànica quàntica (l’energia no s’emet de manera contínua sinó en paquets o quàntums) ha fet que la incertesa ha passat a constituir l’element predominant del món físic i humà. I aquest concepte de realitat també es pot aplicar a diferents àmbits : físic, psíquic o mental, humà, social-polític, cultural… I en tots aquests àmbits podem fer servir claus d’interpretació d’aquesta mateixa realitat que ens deixaran unes conclusions molt obertes. Hem de vigilar quan diem que una realitat és completament objectiva. Quan diem que fa fred, què volem dir? Sempre podem discutir si en fa molt o poc i segurament que cadascú hi dirà la seva d’acord amb la seva percepció objectiva.

Amb les lleis passa igual. I amb els tribunals. I amb els resultats de les eleccions. I amb les dades d’una enquesta i amb les normes morals, i amb els marcs legals… En tots els ordres de la vida ens trobem que les coses no són mai tancades del tot i que, per tant, és bo sortir dels búnquers que ens hem construït. El món és viu i canviant i per això les decisions del Tribunal Constitucional també ho poden ser i fins i tot ho han de ser. Quan el Tribunal Constitucional  va ser l’encarregat de retallar l’Estatut i quan interpreta la Constitució Espanyola del 1978 no vol dir que les seves sentències siguin paraula de Déu i, per tant, indiscutibles i per sempre més intocables. Fins i tot veiem moltes vegades que ni ells mateixos opinen igual i les sentències quasi mai són per unanimitat, la qual cosa reafirma això que deia: que tot pot ser interpretable i, per tant, obert a noves visions. Com la vida mateixa. Ni més ni menys.

Les sentències del TC no sempre són tècniques sinó que són quasi bé sempre polítiques. I ja sabem què vol dir això.Quan una trentena de jutges catalans firmen un manifest pel dret a decidir en què defensen que la consulta sobiranista té cabuda “en l’actual marc Constitucional” i “interpretat a llum de la normativa internacional” no fan més que fer ús del seu dret a opinar i a opinar diferent de com s’estan interpretant les coses per uns magistrats que, alguns d’ells, ja són prou discutibles i perquè s’han anat saben coses molts greus de com es va redactar la sacrosanta Constitució Espanyola. S’ha anat sabent, per exemple, que Constitució es va redactar i aprovar en unes condicions de poca neutralitat política, perquè hi havia risc d’involució i amenaça autoritària. Algun dels pares de la Constitució explica que, a l’hora de redactar algun article determinat, s’havia d’esperar la resposta i el vist-i-plau de la cúpula militar. Per tant, des dels seus mateixos orígens aquesta Constitució és força qüestionable.

Acabo de llegir una interessant entrevista que li fa la periodista Enriqueta de la Cruz a Gonzalo Puente Ojea que diu: “Al pueblo se le hizo votar en 1978 algo que no tenía sentido, porque era una continuidad de un Régimen dictatorial”. La podeu trobar AQUÏ. Segueix dient Puente Ojea:

“El año 78 se aprobó una Constitución, que no era  Constitución porque no siguió los requisitos de un orden constitucional que es desde abajo elegir una asamblea constituyente, sino que, utilizando los procuradores en Cortes, montaron, pues, sencillamente la continuación de la Monarquía. Es decir, que ni fue democrática, ni fue realmente constitucional y esto se le ofreció en términos de o lo tomas o lo dejas, en un referéndum constitucional del que los votantes no sabían qué era esto, este conglomerado: Rey arriba, dos partidos dominando”.

Com perquè s’hi pensin una mica abans de tancar totes les portes. Diuen que no es pot posar portes al camp. Com no es pot aturar l’aigua d’una inundació o el vent d’un vendaval. Arribarà un moment en què la realitat de les coses s’endurà tot el que es posi al davant i les lleis quedaran caduques. Potser caldria que algú, amb una mica d’intel·ligència s’adonés que les coses no són eternament intocables i que la realitat es pot canviar

Tags: Catalunya, España, Lleis

Espanya és un Estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.

Un Estat modern considero que hauria de ser laic. El que no pot ser és que un Estat vulgui imposar i fer obligatoris paràmetres, valors o creences propis d’una confessió religiosa per a tothom.  Una cosa és la llei moral i l’altra la llei civil. Per això tot el terrabastall que hi ha aquests dies amb la modificació restrictiva que el PP vol fer de la llei sobre l’avortament. Volen obligar legalment a tots els ciutadans a complir unes lleis que són més aviat de caràcter moral  i que no són compartides per molts ciutadans..Aquests ciutadans consideren injustes les modificacions a la llei que vol fer el PP i consideren que ens allunyen d’Europa i del que hauria de ser un Estat modern. Ja tenim, per tant, altre cop el conflicte al carrer.

A mi em sembla un greu error voler restringir i d’alguna manera amagar el problema de l’avortament. Perquè restringir-lo fins als límits que pretén el PP és amagar el cap sota l’ala i tapar el problema amb una manta per tal de que no es vegi. Però el problema hi serà igual i les conseqüències segurament que seran pitjors. ¿La solució està en prohibir o en ajudar i educar?. ¿No estarà més aviat en fer que aquest tràngol que passa qualsevol dona que hagi d’avortar el pugui passar acompanyada, aconsellada i que pugui prendre la decisió de forma lliure?. ¿Que l’avortament estigui ben regulat no és un dret de tota la societat i no només de la dona?. ¿No hi sortiríem guanyant tots amb una llei consensuada i acceptada per la majoria?. Són algunes de les preguntes que ens caldria fer.

Llegia en una pàgina xilena la notícia que l’ Uruguai no registra morts per avortament des que és legal. Explica aquesta notícia que entre desembre de 2012 i maig de 2013 hi va haver 2.550 avortaments legals, aproximadament 426 per mes. L’Uruguai s’ha convertit en un dels països amb taxa d’avortament més baixa del món  després que es presentessin les dades oficials d’interrupcions voluntàries d’embarassos en els primers sis mesos d’implementada la llei que regula aquesta pràctica. Explica el Ministeri de Salud Pública que no hi va haver morts de dones ni complicacions a causa d’aquestes pràctiques.

Explica la mateixa notícia que la política pública del Govern de l’ Uruguai tendeix a disminuir la pràctica d’avortaments voluntaris a partir de la despenalització, en base a l’educació sexual i reproductiva, la planificació familiar i l’anticoncepció, així com serveis integrals de salut sexual i reproductiva. Segons les dades del Ministeri de Salut Pública ( MSP ),10 de cada 1.000 dones d’entre 15 i 44 anys practica un avortament a l’Uruguai actualment. Aquestes xifres situen el país entre els que tenen millors indicadors, al nivell dels estats d’Europa occidental, que són els que tenen la taxa d’avortament legal més baixa de tot el món.  I una altra dada: pel que fa al registre fet pels serveis de salut dels avortaments realitzats, al desembre de 2012  (data en què es va aprovar la llei d’interrupció voluntària de l’ embaràs) el 52% de les institucions van proporcionar les dades dels avortaments, mentre que al maig de 2013 ho van fer el 98% de les institucions.

¿Quina conclusió en trec jo de tot això? Haver d’avortar és en la majoria de casos una decisió difícil i complicada per una dona o per una família. Hem de reconèixer que la majoria no ho deuen fer pas per gust. Però encara ho serà més si se li posen mil impediments i es redueixen tant els supòsits que es fa molt difícil i, en alguns cassos impossible poder-ho fer. En aquestes situacions avortaran d’amagat i sense les condicions adequades. Potser les que tinguin diners podran anar a Londres -com es feia no fa tants anys-, però les que no tinguin mitjans ho faran de qualsevol manera, posant en risc moltes vegades la seva vida i la vida del nadó. La realitat i la tendència que s’imposa a la majoria de països no és la que pretén imposar el PP als seus “fidels” i als que no pensen com ells. No han entès encara que les lleis s’han de fer per a la majoria de ciutadans i no només per als de la seva corda…

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Hi han prohibicions absurdes. N’hi han d’inútils. N’hi han d’injustes, de capcioses. Algunes, prou imaginatives, fins i tot,

Trobem prohibicions de totes menes i cada dia n’hi hauran més. A vegades reconec que són per necessitat, però altres són ben bé per caprici. Com la del nostre Conseller Saura, que aquest cap de setmana passat va prohibir recollir el blat als nostres pagesos en plena època de collita perquè deia que les maquines recol·lectores són les majors causants dels focs d’aquests dies passats.

Nois, s’han superat! Aquesta prohibició és tan insòlita, tan innovadora, tan original, tan imaginativa… que no sabria on classificar-la dins de les categories de les prohibicions.

Perquè jo em pregunto: tan alt és el risc de collir el blat, encara que faci calor? Quants anys fa que es recull el blat amb les màquines? O  es que als estius no feia calor i no hi havia secada? El poder s’ha de saber exercir. S’ha de tenir sentit comú per a fer una llei. Però s’ha de ser tonto per fer-ne una com la que va fer el Sr. Saura aquest fi de setmana.

Perquè per aquesta mateixa regla de tres i si no volen córrer riscos, haurien de fer una llei que no deixés circular camions repartidors de gasolina, perquè poden bolcar i encendre mitja Catalunya. Que prohibeixin volar els avions, perquè poden caure i causar una greu catàstrofe aèria. Ara que ve l’estiu i la gent va a la platja, podrien fer una llei que prohibís banyar-se perquè hi ha risc d’ofegar-se. I si volen minimitzar els riscos, que prohibeixin sortir de casa a la gent.

No m’estranya que els pagesos estiguin emprenyats i amenacin amb tallar carreteres. És que si encara queda una mica de sentit comú en el món, aquest el tenen les pagesos i veuen que aquesta llei no té solta ni volta.

En fi, que ens farem famosos per innovadors, imaginatius i…RIDÏCOLS!