A PEU

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

Ahir parlava d’una noia del meu taller a qui se li havia mort la gosseta. Avui me n’ha tornat a parlar i m’ha explicat amb tota mena de detalls com la va veure sofrir i morir. Es veu que havia menjat alguna cosa enverinada… I m’ha tornat a repetir el molt que va plorar i com va demanar a la seva mare que l’enterressin en un racó de l’hort on ja hi havien enterrat tres o quatre gossos més. És el seu cementiri d’animals particular.

Com passa amb altres pèrdues, les persones que pateixen la d’un animal  que estimen han de passar per un procés de dol, que a vegades fins i tot pot durar un parell de mesos. Avui he volgut llegir una mica sobre aquest tema, més per curiositat que per res més. Llegia que fins i tot hi ha persones que han d’anar al psicòleg perquè problemes com aquest i, fins i tot més banals, poden afectar la persona més del compte si aquesta situació dura un temps llarg.

El dol per una mascota comprèn diverses fases que poden superposar i que no necessàriament segueixen un ordre consecutiu. Una de les classificacions d’aquestes diferents fases és la d’Elisabeth Kübler Ross, psiquiatra i autora de diversos llibres sobre el procés de morir: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.
– La primera fase, de negació, és una etapa d’incredulitat, en la qual els afectats per la mort d’un ésser estimat no acaben de creure’s la seva pèrdua i la neguen constantment i, fins i tot, segons Kowalski, alguns arriben a sentir respirar l’animal .
– En fase de la ira o enuig, la segona, afloren sentiments de ràbia i frustració per la pèrdua experimentada.
– En la tercera fase, o de negociació, la ira es va dissipant a la vegada que es va afrontant els fets.
– En la quarta fase o de depressió-que també es pot experimentar des de les anteriors fases de la ira i la negociació-se sent la pena per la separació de l’ésser estimat.
– I en la cinquena, o d’acceptació, s’accepta la pèrdua i es recobra l’esperança en la vida.

Una vegada que s’ha superat el dol, els amants dels animals poden plantejar-se la convivència amb una nova mascota. Encara que la mort d’una d’aquestes criatures sigui recent, la veterinària Beatriz Morén recomana no demorar molt l’adquisició d’una altra mascota a les persones que estiguin segures de voler viure amb animals. També diu que mai substituiran totalment el buit que senten.

Sobre això, afirma que reemplaçar l’animal mort amb una nova mascota pot ser una bona mesura per recuperar-se del cop, encara que mai cal fer-ho de seguida  a la seva mort. "Abans cal passar el dol per la pèrdua, igual que amb una persona. És bo sentir-se trist, plorar i, fins i tot, enfadar-se amb el món, negar-ho i, amb el temps, reemplaçar la mascota".

Adquirir-la massa aviat podria ser contraproduent per als nens, que podrien arribar a "agafar mania al nou animal, en tenir un altre caràcter i ser diferent" a l’estimat company de jocs que han perdut. I, en el cas d’una persona d’edat avançada, cal assegurar-se que està en condicions de fer-se càrrec d’un nou amic i que aquest estarà ben atès.

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m’ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M’explicava que a la nit s’havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M’ha emocionat la forma com m’ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l’edat, naturalment, sinó pel nivell d’intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l’espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M’han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d’aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s’ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s’estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l’estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d’aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

És bo, és necessari, és just, és saludable, és beneficiós en tots els sentits treure a passejar el gos. Conec molta gent que el treu a passejar de manera educada, civilitzada, com correspon. D’aquests no me’n puc queixar. Al contrari. Els admiro perquè a mi em faria una mandra enorme haver de treure a passejar el gos quan arribo de treballar, o quan plou, o quan fa fred, o quan fa calor. A mi em faria mandra treure a passejar el gos sempre. Per això no tinc gos.

Per això i per altres raons. No sóc gaire amant dels animals en general. I tenir un animal en un pis no m’agrada. Em sembla que si visqués en una casa de pagès o en una casa amb pati ho veuria diferent..

Deia que no em queixo dels ben educats. Em queixo dels mal educats i mal educades que treuen a passejar el gos i deixen que ho embrutin tot a qualsevol lloc i mai no recullen res. A més, m’he assabentat que hi ha gent que s’hi guanya la vida. No està malament i més ara que no hi ha feina. Podria ser una sortida per alguns. Però això sí: demanaria que fossin ells qui passegessin el gossos i no pas que el gossos els passegessin a ells. Perquè hi han gossos infinitament millors que les persones que els passegen. No són ni de bon tros tan bèsties!

Ja una vegada vaig parlar d’aquest tema. Hi ha una noia al meu barri que cada dia treu a passejar 7 o 8 gossos. Però ara m’adono que són ells qui la treuen a passejar a ella. Estan més nets els gossos que ella. Crec que és una bona manera de que prengui l’aire i no es mori asfixiada dins casa seva.

Ara només falta que algun Policia Municipal la vegi algun dia i tingui la delicadesa de dir-li que ha de plegar les caques…