A PEU

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

  Fa ja molts anys (els més grans ens en recordarem prou) que es va fer aquella campanya de "VOLEM BISBES CATALANS". Es va fer molta pressió a Roma i va donar prou bon resultat, veient les intencions que tenien en aquell temps de castellanitzar l’episcopat català. Ara haurem de fer una nova campanya per demanar "bisbes normals". I quan dic normals, vull dir persones que coneguin la terra, la gent, la llengua, els costums del lloc on hauran de viure i treballar.

Ara, ja fa una temporada, que corre la brama que hi haurà relleu al bisbat de Solsona i que l’elegit serà Vicente Juan, actual bisbe d’ Eivissa en la mateixa línea d’actuació que s’ha fet amb Munilla al País Basc. Com ja fa una bona colla d’anys, van fent bisbes a persones d’una tendència dretana ben declarada i gent que no és representant -ni de bon tros- de la diversitat del Poble de Déu.

Davant d’aquestes veus que van corrent jo em faig algunes preguntes:

-S’ha consultat al Poble de Déu de Solsona? Respon a les esperances que els fidels de Solsona tenen posades en el nou bisbe?

-S’ha de portar una persona de fora? No hi ha ningú al propi bisbat que pugui ser un bon pastor de la pròpia comunitat? Antigament els responsables de les comunitats els elegia la mateixa comunitat i sempre era algun dels seus membres.

-S’ha tingut en compte la perversitat que té l’actual sistema de nomenament de bisbes? Creieu que aquest sistema és prou evangèlic? Recordem el que deia Sant Cebrià a mitjan S. III: "Cap bisbe ha de ser imposat".

-Serà una persona que integrarà o exclourà; unirà o dividirà? Segons els precedents que en tenim més aviat serà això darrer.

-Roma nomena pastors o funcionaris controladors? "De Roma ve allò que a Roma va", es diu amb tota raó. I ja sabem qui informa Roma, qui proposa, quina mentalitat es vol imposar a través dels nous bisbes que, de mica en mica (com la gota malaia) van imposant a tot arreu com a corretges de transmissió del Vaticà.

Jesús no va designar cap mena de bisbe i no va elegir els 12 apòstols per ser dirigents de les comunitats. De fet, no ho van ser mai. La teoria segons la qual els bisbes són successors dels apòstols no és de Jesús, ni de Pere, ni de Pau, sinó d’ Irineu de Lió a finals del segle II, i quan ell parla de successió apostòlica no parla només del bisbe de Roma. Per ell tots els bisbes tenen la mateixa autoritat.

També s’ha de recordar que Roma no s’arrogà el dret de nomenar bisbes fins al segle XIV, i que ho va fer justament per aturar la ingerència creixent de les naixents monarquies europees. Avui no té cap sentit. Com podrà ser l’ església llar d’humanitat, profecia d’alliberament, sagrament de Jesús? Quin sentit té que el bisbe de Roma tingui el poder de nomenar els més de 5.000 bisbes dels cinc continents i que d’aquesta manera manegi tota l’Església d’acord a la seva teologia particular, amb la seva nombrosa cort de nuncis i de presidents polititzats de Conferències episcopals i enmig d’innombrables intrigues curials i polítiques?

Podem anomenar això Església de Jesús, animada per l’Esperit de Déu que allibera i consola?

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l’Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d’arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d’una altra manera: L’assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l’esforç personal. L’ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s’impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l’Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d’una economia basada en l’explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans… Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l’espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l’Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l’espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l’ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s’ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l’aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

"Ens ho poden prendre tot, menys la fidel esperança".

Als seus 81 anys, el bisbe emèrit de la diòcesi de São Felix do Araguaia, Pere Casaldàliga, és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i s’ha convertit en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. Des que fa quatre dècades va arribar a Brasil per quedar-se. El seu treball en defensa dels drets dels pobles indígenes i dels grups socials més oprimits, així com el seu suport als moviments brasilers de camperols sense terra i la revolució sandinista a Nicaragua en els anys vuitanta, fan que Pere Casaldàliga sigui part fonamental de la memòria viva de la lluita per la dignitat i per l’alliberament dels pobles a Amèrica Llatina.

Acabo de llegir una entrevista que li fa la revista PUEBLOS (Nº 39 del mes de Setembre) i m’ha semblat interessantíssima i veig que segueix en forma, tot i l’edat i la malaltia. El cap el segueix tenint molt clar i és meravellós i reconfortant que, un home que ho ha passat tant malament, segueixi tenint tanta esperança.

"La mundialització ens ha donat l’oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, hem de ser-ho, en dignitat i en oportunitats ". Així es donava inici a una conversa en la qual es va tractar des de la situació política del Brasil fins a les perspectives actuals de la Teologia de l’Alliberament, passant pel model de consum o els reptes de l’esquerra llatinoamericana.

http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1735&var_recherche=casald%E1liga

No tinc el gust de conèixer el bisbe de Girona, ni n’he sentit gaires comentaris. Ni en bé ni en mal. Per tant, vull deixar ben clar que parlo sense prejudicis de cap mena.

Dit això, vull manifestar la meva estranyesa pel fet que el bisbe Pardo no deixi els locals parroquials per fer les votacions el dia 13 de desembre per la independència. Es veu que tot plegat ve per les pressions d’un militant del PP de Canet de Mar que va demana-ho de forma explícita al bisbat.

Simplement voldria tirar una colla d’anys enrere i recordar tot el que s’hi feia als locals parroquials catalans. Els més vells podran recordar que s’hi feia des de teatre, fins a reunions clandestines, passant per les catequesis i reunions de tota mena (de barri, de grups escoltes, de sindicats, do jovent, polítiques, etc). Diuen els diaris i "ràdio macuto", que molts capellans estan completament en desacord amb aquesta decisió. També n’hi deu haver que ho troben prou bé.

A mi em sembla que això és un símptoma més de la greu crisi que afecta a  l’Església catòlica, que cada vegada s’allunya més de la societat i dels seus problemes. Una enquesta força recent deia que hi havia una fuga d’un 1% anual de catòlics de l’església. S’haurien d’analitzar més profundament les raons, però segurament que una de les fonamentals és que s’està tornant una institució allunyada, envellida i que decep profundament les aspiracions de molta gent.

No s’hauria de preguntar amb tota humilitat si no està fent malament alguna cosa? Tots coneixem  moltíssims catòlics que són un exemple profund de vivència real i diària de l’evangeli de Jesús. Però la jerarquia i la imatge general és aquesta? No hauria de donar més possibilitats a l’obertura d’opinions, de pensament i de maneres de fer? No hauria de ser més propera als pobres, al poble, als que sofreixen? No hauria de fer alguns canvis, que moltíssims dels mateixos fidels demanen?

Si l’Església no és capaç de deixar un local parroquial per tal que el poble (tot el poble sense distinció) pugui exercir el dret a expressar una opinió, encara que sigui política, com és la de votar…. com volem que la societat vegi seva imatge?

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Avui compleix 75 anys el Bisbe de Solsona. Vol dir que li ha arribat l’hora de presentar la seva renúncia. Personalment, crec que era un moment esperat per molts. És el que se sent a molta gent "sotto voce".

El Fòrum Ondara, de capellans de Solsona,

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

ha escrit una carta al bisbe que he cregut interessant reproduir perquè recull el sentiment i el pensament de molta gent.

Arran dels 75 anys del Sr. Bisbe

Per la Guia de l’Església de Solsona, sabem que el nostre bisbe, Jaume Traserra, l’11 de juliol compleix els 75 anys. Per davant de tot la nostra felicitació: “Per molts anys, Sr. Bisbe! Que el Senyor li concedeixi molts més anys de vida ben fructífers i feliços”.

Segurament que, com a fidel observador que és de les normes de l’Església, presentarà al Sant Pare, si no l’ha presentada ja, la seva renúncia. I és possible que pensi també que aquest era un moment esperat pel Fòrum Ondara. Així ho podia fer entendre la broma del rellotge regressiu. Tanmateix podem assegurar-li que no estem especialment preocupats per la decisió que pugui prendre la Santa Seu.

Primer, perquè, tot i que estem convençuts que el bisbe pot influir molt en la bona marxa de la diòcesi, creant un bon clima en la comunitat diocesana, encoratjant-la en uns moments difícils a compartir i irradiar la seva fe, marcant el rumb de la pastoral i, sobretot, amb la proximitat als seus diocesans, hem de confessar tanmateix que, dissortadament, ens hem acostumat a no esperar-ne gaire. Per altra banda, sabem molt bé que no ens podem fer il•lusions amb un possible canvi, ja que, si mirem el panorama episcopal, tampoc no hi veiem tantes diferències.
Per la nostra banda, pot estar segur que, si la Santa Seu creu oportú prorrogar la seva estada entre nosaltres, encara que sigui sense un excessiu entusiasme, l’acceptarem amb un veritable esperit eclesial, amb la mateixa fidelitat que ens ha mantingut tothora al peu del canó. Creiem que amb el bisbe passa una mica com amb aquell arbre fruiter, que, encara que no et doni els fruits dolços que n’esperaves, sempre hi pots anar a buscar ombra. A més a més, ben segur que ha fet prou coses bones, que potser nosaltres no hem sabut apreciar degudament. Per tot, gràcies.

De totes maneres, els components del Fòrum Ondara –un fòrum que va néixer la tardor del 1999 (poc després del Fòrum Joan Alsina), no pas com un grup d’oposició al bisbe, sinó com una trobada mensual d’amics– no podíem estar d’acord amb algunes opcions bàsiques que el bisbe ha pres en el govern del bisbat, i així ho vam manifestar a partir del primer aniversari del seu  pontificat, primer confidencialment i després públicament. Ens va fer la impressió que el nostre bisbe (ara que estan de moda els símils futbolístics) no sabia amb quin equip comptava ni en quin camp jugava. I això és del que nosaltres volíem fer-lo adonar. Perquè, d’allò de pujar a un tren en marxa, com ens havia promès, res de res. Més aviat hauríem de dir que, en vuit anys que fa que està entre nosaltres, ha demostrat un interès especial a capgirar-ho tot.

Més concretament, no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans;amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos i fidels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema econòmic com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.
Potser sí que les nostres acusacions o reflexions van anar sovint carregades d’una excessiva agressivitat. En demanem disculpes i, més cristianament, en demanem perdó. No era la nostra intenció ofendre ningú.

 
Repetim, per molts anys! No voldríem enterbolir-li pas el temps que pugui quedar-se entre nosaltres. Li desitgem una estada plàcida i fecunda i voldríem, per la nostra part, que les nostres relacions poguessin ser en endavant més fluïdes i afectuoses, sense que condicionin la nostra llibertat.

Dins de l’ Església hi ha de tot. Hi hauria de cabre tothom. Aquesta monja n’és un exemple, gràcies a Déu.

L’ entrevista és una mica llarga però val la pena.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Tags: Fe

Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor,  sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una  flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i  vida.Us poso a continuació un poema seu.VOY A PASAR LA VIDA-Voy a pasar la vidamás o menos inútil,más o menos poeta.No habré tenido un hijo.No habré sido magnate ni gerente de lucros,ni albañil o mecánico.Habré plantado unos contados árbolesy habré escrito unos libros,muchas cartas,hojas hijos al viento.-Procura que la Gracia y la Ternurallenen de vino nuevo …tu ánfora de barro.Dios mide a su manera la eficacia.Ama a todos los hijos de los hombres.Di tus palabras como las semillasque mueren pero brotan.Haz de tu corazón célibe soloun ambulante hogar desatrancado,una lona de circo bullanguero.Deja las digitales de tus pies peregrinoscomo besos en llama solidariasobre la carne de la Madre Tierra.Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,como lumbres de aceite, acurrucadasen la vigilia universal del Tiempo.(Pere Casaldàliga)Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga

Tags: Pere Casaldàliga

Cada any el bisbe Pere Casaldàliga ens fa el regal d’una Circular, que en diu ell. Abans ens escrivia personalment però va arribar un moment que ja no va poder, per la molta gent amb qui es relacionava. Llavors va començar a fer Circulars….Sempre són un regal. Sempre és el Bisbe Pere. Mai decep. Segueix essent el profeta de sempre . Potser ara més que mai, perquè a mida que es fa vell es va tornant cada cop més lliure, -si és que això és possible- perquè sempre ha estat un home completament lliure.En la circular, que podreu trobar sencera a la seva pàgina webhttp://servicioskoinonia.org/Casaldaliga/cartas/recull unes paraules del Cardenal Martini molt interessants. A partir d’aquí Casaldàliga fa les seves reflexions que val la pena llegir.El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions  “Col·loquis nocturns a Jerusalem”, declara: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’ extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis ».Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.Ell i milions de persones a l’Església somiem amb la «altra Església possible»,al servei de l’ «altre món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.…..La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no esresoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no existeix un capitalisme humà; el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déus dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisi, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com perill , crisi com oportunitat.………Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència demolts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podemrenunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme delsdiners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta a la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigimla transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propicien  una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, el monocultiu, l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d’ «alta intensitat».………Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra»; no necessàriament de claudicació.El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.Pere CasaldàligaCircular 2009Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Esgésia

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Tothom ha sentit parlar de Càritas. Càritas s’ha guanyat un merescut prestigi per tota la immensitat de bé que fa. Tant és que hom sigui ateu, agnòstic o creient de qualsevol de les religions. Tots saben que la missió de Càritas és fer el bé i ser vora el més necessitat.

Però també és veritat que moltes vegades no sabem el què Càritas fa, ni el que ajuda. Per això avui, simplement a tall d’exemple, vull donar-vos les estadístiques bàsiques de Càritas Parroquial de Mollerussa de l’any 2008 per tal que vosaltres mateixos jutgeu.

Càritas Parroquial de Mollerussa té els seus programes d’actuació:

1. BOTIGA-ROBER: 21 voluntaris, 69 butlletes per adquirir roba, 49 atencions a transeünts.

2. GENT GRAN: 18 voluntaris, 12 persones visitades, visites periòdiques a les Residències locals.

3. IMMIGRANTS (COORDINAT AMB CREU ROJA): 3 voluntaris de Càritas, 216 persones assistents a les aules d’ idiomes.

4. INFÂNCIA: 10 voluntaris, 19 infants atesos al suport escolar, 37 beques de llibres escolars.

5. SERVEIS ASSISTENTA SOCIAL: 154 atencions al despatx de Càritas.

6.ALBERG DE CÀRITAS: 3 voluntaris responsables del seu funcionament, 382 transeünts acollits amb 404 permanències, 43 residents amb 111 permanències.

7. SOCIS DE CÀRITAS: 51 socis amb quota trimestral, semestral o anual.

8. JUNTA DIRECTIVA DE CÀRITAS: 15 voluntaris.

“ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA”Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l’esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l’Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.”Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles” a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d’altres organitzacions.La Teologia de l’Alliberament “rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres”, va destacar.”Estic convençut que la Teologia de l’Alliberament va salvar la meva fe (…) Els moviments socials a l’Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita”, va concloure. “Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis”, urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.”Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l’alliberament) podem contribuir”, va dir Boff.”El més estrany és que un cristià no faci política”, va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.”La Teologia de l’Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou”, va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d’un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté  contra “grups de l’Església Catòlica, els jerarques de l’Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques “.I, esmentant el lema del Fòrum Social, “Un altre món és possible”, va manifestar: “Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible”.Etiquetes de Technorati: Teologia,Leonardo Boff,Fernando Lugo

Tags: Fernando Lugo, Frei Betto, Leonardo Boff, Teologia

“No volem ni una SOCIETAT ANÒNIMA ni una SOCIETAT LIMITADA”. Una societat amb valors és una societat amb futur.
Aquest és el lema que Càritas ens convida a reflexionar aquests dies.

-Imagina on lloc on les persones es valoren pel que són i no pel que tenen o per com són d’útils o productives.
-Imagina un lloc on les persones saben compartit humilment el que tenen i el que són.
-Imagina un lloc on tothom sent en carn pròpia el patiment i les llàgrimes del pròxim.-Imagina un lloc on ningú no vol millorar ell tot sol, oblidant els altres.
-Imagina un lloc on els qui no compten per a ningú són acollits, tractats i escoltats com a iguals.
-Imagina un lloc on les persones saben posar-se en la pell de l’altre i escoltar-lo de cor.
-Imagina un lloc on les persones contribueixen a la pau ambla seva manera de viure i conviure.Imagina un lloc on les persones es comprometen en una causa justa sense por a les conseqüències.

Per què imaginar-ho i no fer-ho realitat?

UN ALTRE ESTIL DE VIDA ÉS POSSIBLE!!!

Tags: CÀRITAS

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud